Ottessa Moshfegh, dispara

Partint de la base que costa d’entendre el significat de posseir moral, podem captar el missatge del que ens diu Moshfegh: el que escriu es troba en l’espai de la imaginació i no respon a la realitat i a les seves normes morals. He llegit McGlue i n’he extret unes conclusions.

McGlue no és una narració, o en tot cas sobrepassa les estructures que tota narració d’estructura aristotèlica exigeix. Segurament, si els lectors estan més avesats al teatre contemporani, reconeixeran tècniques que podem qualificar de postmodernes. Segurament, també, si els lectors estan avesats a la lectura de novel·les d’aquesta condició, també. En tot cas, passar, passa poc. I això ens agrada. Quan l’acció no és motor de progrés, són altres les qüestions hi operen. Comencem amb una premissa, McGlue, un capità que m’imagino amb la similitud d’un pare Noel tipificat, (és a dir, gras) és pres pels seus companys de tripulació. Ha matat un amic. A partir d’aquí, rep les visites de la beguda i la tensió homoeròtica amb un dels personatges que li ofereix menjar. Reconstruïm el seu passat, violent i detestable, i resolem al final què ha pogut passar amb el crim. Us hem enganyat, si observem estrictament l’ordre dels fets sí que hi ha una progressió temàtica. Tenim un assassinat, hem d’esbrinar qui l’ha comès. Però no és ben bé així. La progressió té forma de lletra u. Tenim l’assassinat, i tenim les elucubracions que resolen el crim, i tenim un buit entre aquests dos fets.

Moshfegh ens despulla el pobre McGlue. No pot haver-hi lector, hi ha un negociador actiu de la història. Per això genera fascinació. Per una banda, perquè McGlue menysprea un grumet dient-li «maricona» i evidenciant una violència sexual que es concreta en un gest violent en el qual es baixa la bragueta. Tot el context judicial també suma en la corrua de violències que s’acumulen en el text. Es tracta d’una literatura que frega el límit de la interferència de l’autora, que actua com un Déu totpoderós, que castiga els seus personatges. El límit de la narració és l’obscenitat mateixa. La pregunta que queda per resoldre és la següent: tot aquest dolor de què ens serveix? Segurament, el dolor i el pathos del pobre McGlue, al final, ens obliga a triar si el volem matar nosaltres, o volem abraçar-lo, cloure el llibre, i obrir-ne un altre. Amb un personatge que sigui més obscè. Una literatura d’exhauriment.