El més profund dels camps de concentració

La humanitat va descendir a l’últim esglaó de la seva misèria quan es va obrir el camp de concentració d’Auschwitz. Ja no es tracta només de les condicions de vida pèssimes per als seus presoners – la història ens dona lamentablement força exemples de presoners sota pressió i tortura. El que fa d’Auschwitz la creació més inhumana és la seva intenció i capacitat de deshumanitzar els seus reclusos. L’objectiu dels camps de concentració no era doncs només eliminar físicament els seus captius, sinó, per sobre de tot, eliminar-los en un nivell psíquic i moral.

Fotografia de l’autor. Cedida per Grup 62

És per això que per entendre la raó per la qual els camps de concentració van ser l’últim esglaó de la misèria humana hem d’entendre en quin sentit la tortura se situava, per sobre de tot, en un nivell interior. El llibre L’home en la recerca del sentit (Edicions 62) de Viktor E. Frankl és il·luminador d’aquesta gran ombra de la humanitat: és l’anàlisi d’un psiquiatre jueu supervivent d’Auschwitz de la psique dels seus companys presos.

La lluita dels presoners dels camps de concentració era doble: física i psicològica. En un nivell físic havien d’enfrontar-se a les duríssimes condicions materials en les quals es trobaven. Entre d’altres, falta de menjar, dures i llargues jornades de treball forçat, fred, malalties i el maltractament dels capatassos. Tanmateix, l’ésser humà té una capacitat insospitada per suportar les pitjors condicions materials, però no pot perdre mai la seva condició humana. Si la perd, l’home es deixa anar i a poc a poc acaba abraçant la mort.

El que ens manté vius (tan literal com metafòricament) és la capacitat de donar-nos un sentit a les nostres accions, que no és altra cosa que tenir la capacitat per projectar-se en el futur. L’esperança de retrobar-se amb els amics i família, la certesa que encara has d’aportar alguna cosa a aquest món, la fe que l’alliberació estava a prop… oferien als presoners un sentit als seus dies de patiment. Frankl ho sentència amb les següents paraules: «El qui al camp de concentració ja no és capaç de creure en el futur, en el seu futur, està perdut.»

El camp de concentració era principalment una màquina de destruir el que ens fa humans. Una vegada passaves per la porta deixaves enrere el teu nom, la teva professió i la teva família. Les normes estrictes no feien altra cosa que subratllar aquest abisme entre la vida passada i la vida al camp. La lluita per mantenir la humanitat era doncs també conservar el record viu, tot i que portat en absolut silenci per evitar el càstig i la tortura.

Sense aquesta visió en l’horitzó, sense aquest arrelament a un mateix, els presos perdien la fe i anaven decaient fins a abraçar la mort. És per això que la lluita també consistia en trobar interiorment aquest sentit a la pròpia vida, en la capacitat de projectar-se en un futur millor tot aferrant-se a l’esperança de l’alliberació. I aquesta força era la que els permetia seguir endavant cada dia.

És aquesta cerca la que mostra el llibre L’home en la recerca del sentit a través de cadascuna de les fases d’internació d’un pres (deportació al camp, adaptació, resistència i alliberament). En cadascuna d’aquestes fases analitza l’estat psíquic dels presos i proposa remeis per a la seva manca d’esperança. La singularitat d’aquest text és precisament aquesta: l’autor, tot havent viscut aquesta terrible experiència en la seva pròpia pell, recepta un optimisme curatiu i realista.