La Capria va morir a 99 anys i li faltaven 99 dies per fer-ne 100. Va néixer un 3 d’octubre del 1922. Va morir el  26 de juny del 2022.

Conferència llegida el desembre passat a Nàpols.

Bona tarda.

Tinc 20 minuts, poc temps, però l’aprofitarem per exposar un seguit d’idees. Podria dir que són idees deslligades; inconnexes. Afirmo que són impressions, moltes d’elles fruït d’una percepció, o d’una intuïció. No puc no posar-me al centre, perquè en el fons us vinc a parlar de la meva relació amb la literatura napolitana i els nexes evidents que he observat amb la nostra tradició.

Una professora de literatura, ja jubilada, sempre que la veig fa la mateixa broma: jo faig el mateix que feia Aristòtil, tu (dirigint-se als companys de filologia) vau néixer al segle XIX. No seré tan agosarat. La metodologia que usaré per a establir una comparació no està fixada en res. Vull aplicar certes lògiques (no sé ni com dir-ho) de la novel·la moderna/modernista a dues obres, les dues obres d’aquests dos grans autors: Raffaele La Capria, i Josep Maria de Sagarra.

Ferit de mort de Raffaele la Capria l’escriu a finals dels anys 50, i es publica l’any 1961. Premi Strega el mateix any. Ha estat adaptada en teatre, per Emmanuele Trevi (excursió: un dels autors potser més interessants a Itàlia, dramaturg i prosista). Del text de LaCapria s’han publicat múltiples reedicions, i l’han prologat autors cèlebres com ara Sandro Veronesi. Descobreixo la novel·la, el novel·lista de fet, primer a través de Joan de Sagarra, i després de l’amistat amb Enrico Ianniello. Per que us feu una idea, conec a Enrico Ianniello, i en preguntar-li per La Capria canvia la mirada, canvia tot. I no és l’única persona amb qui m’ha pasast això. De Nàpols coneixia la tradició teatral, que l’he treballat força, per bé que això és impossible. Mentre Eduardo De Filippo és un autor molt representat a Catalunya, popular ja, desconeixem altres autors de la mateixa tradició: com Petito, Viviani o el pare de l’Eduardo, Scarpeta. I em penso que aviat s’hi posarà remei. Jo vinc del teatre, he treballant en diversos muntatges teatrals, i actualment formo part del departament de direcció artística del Teatre Lliure fins i tinc l’oportunitat de pensar també la gestió (penso amb la popularitat d’autors i la teatralitat). Tornem a La Capria. S’havia traslladat a Roma poc abans de l’escriptura de Ferit de mort. La Capria és autor d’una novel·la, aquesta. I de centenars d’articles, assajos, i publicacions diverses. La literatura de La Capria és presentada com un oxímoron en la tradició napolitana. Un fet molt similar va ser la recepció d’Anna Maria Ortese, una autora que ha tornat a publicar-se en llengua catalana no fa massa i que en gaudim d’una gran traducció d’Alba Dedeu, i que vaig tenir el plaer de ressenyar a la revista Núvol el passat juliol. Per què un oxímoron? Perquè usant recursos formals manllevats de la tradició faulkneriana, també copia certs recusos woolfians i joycians bàsics. Què és Ferito a morte? Us dono dues visions, la que vaig percebre jo abans de llegir-la i després. Abans de llegir-la, vaig trobar-me amb un clàssic avalat per tothom. Amics napolitans de la meva edat la llegeixen de petits, gent més gran, em parlaven del gran text de la literatura napolitana del segle xx. Claudio Magris, en una carta a La Capria, incorporada en la segona de les traduccions espanyoles parla de de l’obra com el primer esglaó a la postmodernitat a Itàlia. Aquí no hi ha rizoma Deleuzià, deia, sí que hi ha una certa profunditat psicològica, els significants tenen sentit i significat, la novel·la de fet és una estructura de sentit, i funciona com un tot; el que passa és que comença amb tot desendreçat i el lector ho construeix. El lector de La Capria ha d’encaixar les peces, ha d’experimentar un viatge mentals com els de Woolf, entrar en el cap del protagonista, Massimo.

La spigola, quell’ombra grigia profilata nell’azzurro, avanza verso di lui e pare immobile, sospesa, come un reattore quando lo vedi sbucare ancora silenzioso nel cerchio tranquillo del mattino. [La llobina, aquella ombra grisosa retallada en el blau marí, avança vers ell i sembla imòbil, suspesa, com quan veies arribar, de lluny, un bombarder en la bòveda sossegada del matí].

En La Capria l’estructura del somni és l’inici perfecte. Però penseu amb la darrera pel·lícula de Sorretino i el seu inici. El referent modernista és clar, entrem en una consciència, aquesta observa i especula. No és el narrador kafkià que focalitza un narrador omniscient en cada personatge. Aquí tenim un narrador, una veu, la del protagonista que jutja, omniscient. I que associem a la veu de Massimo anys després.

El mateix de Sagarra de la Vida Privada. De fet, VP no ens sembla una obra pesada perquè tot això ens ho explica algú que sap que és fer “un clac imperceptible”. El gran inici de VP és un inici força semblant a la novel·la a Ferit de mort. Amb una diferència gens casual. A VP el protagonista, Guillem de Llobrerola desperta d’entre el fum i la festa plasmada en els detalls d’aquesta habitació (descripcions típiques de Sagarra amb la percepció dels sentits).

Els parpres, en obrir-se, varen fer un clac gairebé imperceptible, com si estiguessin enganxats per causa d’una pretèria convivència amb les llàgrimes i el fum.

Però què fa La Capria quan col·loca elements mítics/ del folklore napolità en el centre del somni. És a dir el mar. Passa a Vida Privada de Sagarra, que sempre que apareix un cadàver, començant per cadàver dissecat d’aquell pobre gos, que se li noten les costures, i passant pels cadàvers que hi ha en tota la novel·la.

Hi ha la construcció reiterativa d’un element que recorda un vincle amb una certa culpabilitat que s’amplifica a la noció de ciutat. Hi tornarem a la culpa.

He dibuixat massa breument les qualitats modernistes evidents, en aquest cas us diria, compreu-m’ho, i avancem, que tenim poc temps. Jo soc molt seguidor de James Wood, el crític literari novaiorquès. Gran lector de la tradició modernista. I d’això que en podríem dir un “last modernisme”. També he recuperat textos bàsics de la literatura crítica postmoderna, i Francesco Ardolino d’això n’és l’expert, i jo en tot el territori postmodern m’he influenciat potser molt més pel Borja Bagunyà. Aquesta qüestió modernista, moderna, la resoldré molt ràpid. En el pròleg d’aquesta nova edició de la VP parla Garolera de VP com una novel·la a l’ombra de Proust i Huxley. Què no s’ha escrit tenint en compte Proust?

Jo pretenc llegir la novel·la, la de Sagarra, de l’any 32, i la de La Capria, de l’any 61 a partir de certes conviccions que la tensió moderna i postmoderna no resolen. Magris sí que parla de La Capria com un petit esglaó cap a la postmodernitat, en Sagarra és molt complexa parlar de tècniques narratives protopostmodernes, però sí que podem parlar de l’argument que de les dues novel·les. Si no teniu al cap les novel·les, us faig un resum a tall de contraportada. Les tres generacions de la família Llobrerola que perd el seu capital econòmic, i en el cas de La Capria, Massimo vol/marxarà a Roma i La Capria ens justifica/mostra el seu Nàpols.

El fugir d’una ciutat que ha quedat capturada en el temps és per mi la idea central de la lectura de les dues novel·les. Diguem-ne literatura de la ciutat que desapareix. “Fugim d’aquí”, referint-se a Nàpols seria una traducció aproximada del diuen que deia Eduardo De Filippo, que també va marxar els seus darrers anys a Roma. La Capria ho va fer, va marxar a Roma abans i tot de la publicació de Ferito Morte, com Massimo el protagonista. I són molts els napolitans que coneixem per no viure-hi. Per tant, és evident que la novel·la interpel·la en el pur sentit, això és una qüestió evident.

De quin tipus de literatura estem parlant? No hi ha cap relació nostàlgica amb la ciutat, la ciutat sap que és culpable de la transformació social més dura que les classes socials dominants han donat. En Sagarra el paradigma és lleugerament diferent, és l’aristocràcia que s’ha enriquit que ara pateix, perquè veuen i veuran que el patrimoni de l’església comença a atorgar-se-li a l’ens públic, amb les famoses desamortitzacions. L’aristocràcia que dibuixa Sagarra desapareix, i què en queda? Bobby borratxo caminant per la rambla, les vergonyes al Paral·lel, els propietaris dels macro complexes de prostitució i dels negocis de l’espectacle. A Sagarra no li calia viatjar al futur per conèixer que la Barcelona de 2023 estaria perseguida per l’especulació immobiliària.

Tot ve d’una certa inèrcia que amb diferents protagonistes s’han anat venent la ciutat. La culpa, qui és culpable que la ciutat canviï és palpable en les costums, en el sexe, en les vides dels protagonistes. Com podem anomenar aquesta literatura? Sagarra llegit a l’estela de la Capria pren un to molt més cínic, perillós, visionari, si voleu. Qui està escrivint ara aquesta literatura a Europa en el temps de Sagarra? Si, insisteixo, llegim la VP no només com una novel·la sobre Barcelona, i aquest sobre, evidentment és un “sobre” de situació. Perquè passa a Barcelona.

Recupero el fil de la culpa. L’imaginari del mar, en el cas de La Capria. L’imaginari de les morts que es fan presents en Sagarra fan aquesta funció relligadora de totes les històries. La culpa ha estat present en la majoria de les reflexions dels diferents corrents i estils de crítica literària. Recordo a Freud: “les indagacions no han pogut encara establir amb certesa l’origen anímic de la culpa i de les necessitat d’expiació”. En termes també força interessants s’hi refereix l’editor d’un volum publicat recentment sobre temes de culpa en literatura, Lorenzo Bartoli: “la culpa en la tradició cultural occidental es defineix a través dels elements que la tornen evasiva a una solució epistemològica consistent, la converteixen en un cos estrany, opac, incrustat en la memòria eidètica de l’home.” 

Hi ha alguna cosa d’aquesta solució epistemològica consistent de la culpa que ens vincula amb la ciutat i un temps que és essencial en les dues novel·les que disten 20 anys i de la segona guerra mundial. Però, si observeu el gest compartit que plantejo en la lectura d’aquests dos clàssics de les seves literatures, ens podem fer les següents preguntes. ¿Sabem apreciar la noció de decadència de La Capria i de Sagarra? ¿Podem llegir aquestes obres com a receptari d’un canvi en l’ordre de la ciutat? ¿Cal repensar si estem llegint aquesta tradició des de l’estela realista de finals del XIX i no hem valorar-li la seva inscripció en corrents modernes? Quina relació tenen les dues amb la noció de destrucció, guerra. Som tan lluny dels homes buits, hollow man de TS. Eliot? Quina capacitat epistemològica té la culpa en les nostres tradicions mediterrànies. I tenim prou eines per evidenciar-ho, reconèixer-ho i posar-ho en valor.