L’editorial Taurus ha tornat a posar en circulació Las estructuras antropológicas de lo imaginario, l’obra més influent i extensa de Gilbert Durand, publicada originalment el 1960, revisada en múltiples edicions. El llibre, que va redefinir la recerca sobre el símbol i la seva funció en la comprensió humana, arriba ara en una nova edició que busca situar de nou Durand en el centre del debat sobre l’imaginari.

A casa nostra, el pensament de Durand havia circulat sobretot a través de La imaginació simbòlica, editada recentment per Fragmenta dins la col·lecció de Pensament Contemporani dirigida per Carles Mèlich, que ja permetia entreveure la vigència de Durand i la seva lectura radical del símbol com a estructura matriu del coneixement.

Las estructuras antropológicas de lo imaginario amplia i sistematitza aquest plantejament. Per a Durand, el símbol no és una simple figura interpretativa, sinó un punt epistemològic essencial, un nucli que articula la nostra manera de desitjar i de comprendre el món. Tal com recorda Ivan Pintor Iranzo en el pròleg de l’edició de Taurus, el projecte intel·lectual de Durand dialoga constantment amb una constel·lació d’autors fonamentals. Amb Bachelard comparteix la confiança en la potència formativa de la imatge poètica; amb Sartre, la idea que la consciència és capaç de projectar i construir mons imaginaris; amb Husserl, el fonament fenomenològic que permet entendre la imatge com una intencionalitat plena; i amb Lévi-Strauss, la concepció de l’estructura simbòlica com un sistema d’oposicions que articula la cultura. En aquest encreuament disciplinari, Durand situa el símbol com a matriu epistèmica on conflueixen imaginació, experiència i cultura, i des d’on es pot llegir l’imaginari com un sistema actiu, organitzat i dotat d’una profunda coherència interna.

Les afinitats, en el cas de Durand sempre són problemàtiques: Mircea Eliade, amb la seva lectura del mite com a estructura ontològica; Carl Gustav Jung, que pensa els arquetips com a formes profundes de la psique; Roberto Calasso, que articula narracions mitològiques com a sistemes de correspondències; Roger Caillois, que explora les formes simbòliques des del joc i el vertigen; i Joseph Campbell, que defensa patrons universals en la construcció del relat mític. Durand comparteix amb tots ells la convicció que el mite i el símbol organitzen la vida humana, però se’n distancia en voler fonamentar aquesta força mítica en una antropologia estructural que combina psicologia, cultura i dinamismes arquetípics sense caure en universalismes absoluts. Durand analitza aquest mecanisme a través de múltiples autors, tot i que com ja vam comentar en aquest programa amb el traductor de Durand al català, Adrià Pujol vam identificar la gran capacitat sintética de Durand respecte a la tradició filosòfica.