Malcolm McDowell (Alex) al tràiler de La Taronja Mecànica (1971) | Creative Commons

En la literatura contemporània manca un apropament a la realitat d’aquesta mena, és a dir, sense embuts. Un dels corrents principals avui dia, el postmodernisme, proposa precisament una escissió de l’acció amb la realitat. El postmodernisme es caracteritza per l’ús de la ironia, que ens allunya dels fets a través de l’humor i la sàtira. També es caracteritza per la construcció d’un metamón, és a dir, d’un món creat o autoreferencial, que es desvincula del món que habitem. Un altre corrent literari actual són les novel·les de ficció i de fantasia, que gaudeixen de gran popularitat i mitjançant les quals es busca i es remarca la manca de connexió amb el món real, portant l’acció a un passat imaginari o futur llunyà. En contra d’aquests vents actuals, existia antany la novel·la social o realista. Aquest corrent contenia en l’esperit descriure històries ambientades en la realitat dels treballadors i de la societat comuna. Tanmateix, aquest esperit sembla haver-se extingit en el mateix moment en què va caure el Mur de Berlín. Thomas Korsgaard, amb el llibre Tyverier, sembla reprendre aquesta torxa que semblava apagada, la de donar llum a la misèria del dia a dia, però amb una nova proposta estilística: la senzillesa per bandera. 

El llibre Tyverier és un recull de quinze contes. El primer relat, que dona nom al llibre, és una declaració d’intencions. Allà arribem a conèixer l’experiència d’un cleptòman que, amb el do de saber escoltar, guanya la confiança dels altres per robar-los.  Tanmateix, diu ell, en realitat es tracta d’un intercanvi: a ell li estan robant el seu temps. O, millor dit, tots som lladres d’alguna cosa: vivim en un món en què necessitem constantment omplir-nos de possessions i distraccions momentànies, tot per intentar omplir el gran buit que portem dins. Aquest buit no és altre que el de la soledat, el penediment o la depressió, les malalties del segle XXI.

Thomas Korsgaard (2019) | cc. Les Kaner

A més, Korsgaard porta l’acció al present més immediat. Els personatges viuen en un món contemporani en el qual tots ens podem sentir reflectits: la precarietat enmig d’una societat d’excessos, la crisi dels vincles familiars i la seva fragmentació, l’homofòbia o un sistema econòmic asfixiant, entre d’altres. De tots aquests exemples es desprèn la buidor profunda a la qual estem sotmesos i que ara estem obligats a omplir. La proposta de Korsgaard és, però, que la buidor es fa palesa no a través d’una reflexió, sinó a través d’una narració que tant pot ser senzilla com pot ser una breu conversa amb una caixera de supermercat, i que, d’aquesta manera, és possible que tornin a esclatar totes les inseguretats passades.

I aquesta és, a parer meu, la clau de Tyverier: la senzillesa, una escriptura que fa visibles les esquerdes del dia a dia sense dramatismes ni ornaments. Així, exemples quotidians, fins i tot aparentment insubstancials, aconsegueixen revelar la fina línia que ens separa de caure de nou en la desesperació o la insatisfacció. Un amic em sentenciava sobre aquest llibre: “És com agafar un llibre per a nens i, recombinant-li les paraules, aconseguir escriure un llibre per a adults.” Tanmateix, tot i ser un èxit de vendes a Dinamarca, Tyverier encara no ha estat traduït a cap altra llengua. Aquest llibre cerca, per tant, un traductor, però de característiques particulars: un traductor capaç de trobar la paraula justa, però continguda; profunda, però evident; una veu que hagi vist tant món que sigui capaç d’explicar-lo com si fos un infant.