«Els espanyols del Grup 62»

El ritme no para. D’ençà de l’article de dissabte passat, «El cas periscopi», han sortit nous articles amb nous postulats que són d’interès comentar. Per començar, Bernat Dedéu a El Nacional i Tina Vallès a Vilaweb coincideixen a desemmascarar una veritat oculta: l’ecosistema actual (i entenc per actual el que s’ha conformat des de la creació de les editorials independents) no pot viure sense la subvenció pública. D’aquesta qüestió cal dir-ne algunes coses.

La construcció d’un sistema de subvencions públiques per a editors és molt recent: les línies de subvencions a la producció de llibres (imprimir-los, corregir-los, maquetar-los) o bé el suport a l’autoria i a la traducció, en el format actual, té molt pocs anys i ha patit i patirà diversos canvis. Abans de l’any 2015, la major part de les ajudes eren competitives i les adjudicacions eren per projectes. Tot ha canviat i es pot consultar lliurement.

Caldria filar més prim, però la creació de l’ICEC (com a horitzó temporal) és segurament un abans i un després en l’estructura del sistema de subvencions culturals. Què vull dir amb tot això? Que els editors sàpiguen que podem comptar amb diners que arriben tant sí com no està molt lligat amb el mapa actual. És a dir, que Empúries, com a segell editorial, té els mateixos drets que Flâneur. Per tant, i molt dit de passada, la política de subvencions no només ha estat permeable a l’ecosistema actual, sinó que l’ha afavorit.

Evidentment, no parlem d’un sistema tan democràtic com podria semblar, més enllà de les subvencions a la producció que adjudica l’ICEC o les subvencions que adjudica la ILC, les grans empreses tenen diverses fórmules de finançament públic, ajudes de les quals les petites empreses o associacions culturals (és a dir, les editorials independents) no es poden beneficiar. Aquí sí que es percep la diferència.

Però, per ser justos, parlem del valor polític i social d’una subvenció. Si la subvenció és per imprimir un llibre,[1] concretament un mínim de deu a l’any, em penso que el missatge politicotècnic vol dir això: «La Conselleria de Cultura confia que tu, editor, sabràs quins deu llibres vols publicar enguany i jo et pago un percentatge perquè et surti a compte.» Molt bé, anem a un segon cas: un altre tipus de subvenció, la producció a un llibre singular.[2] En aquest segon cas sí que és competitiu, el teu projecte competeix amb els altres. La conselleria, en canvi, et demana que siguis original i que presentis un llibre singular, però feta la llei feta la trampa. Hom podria pensar que és senzill, però hi ha tot un seguit de requisits força curiosos: si és un clàssic català, la darrera edició (i per edició es refereixen a reimpressió), ha de ser de fa deu anys com a mínim. En cas de traduccions, simplement valoren d’idoneïtat. Fixeu-vos, la Generalitat via les subvencions premia la llibertat creativa dels editors per davant dels títols concrets.

Analitzem les conseqüències d’aquesta lògica, reduccionista segurament: quin model s’està defensant des de les institucions? Quin ecosistema s’està projectant? La multiplicitat de segells i la llibertat total del que publiquen. I quin paper hi juguen els grans grups? Si defensem que l’actual model de subvencions promociona els segells editorials, quin paper juguen, doncs, aquestes ajudes, si només limiten l’existència per se dels segells?

On vull arribar? Que el model actual no opera en la transformació dels grans grups. O, dit d’una altra manera, les subvencions poden ser una mesura de garantia per a la pluralitat de veus (d’empreses) del sector, però en un context de concentració de grups, aquesta garantia hauria de tenir un altre pes. No creieu, doncs, que la Generalitat ha de mesurar què subvenciona? No penseu que s’ha de continuar garantint aquesta pluralitat preservant uns criteris concrets?

Siguem més concrets i parlem de la lògica de gran grup. Un gran grup, i penso concretament en Grup 62, té marge de maniobra per respondre al mercat. Penseu en aquests dos fenòmens: quan Fragmenta editorial va començar la «Col·lecció Biblioteca de pensament contemporani», automàticament Grup 62 va obrir la col·lecció «La Blanca». Poc després de l’aparició de la col·lecció «Imprescindibles» de Barcino, Grup 62 ha creat la nova meravellosa col·lecció de poesia on figuren Lectura de «La terra gastada» de T. S. Eliot de Joan Ferraté, la nova edició de referència de la Poesia completa de Joan Salvat-Papasseit i Papers sobre literatura de Gabriel Ferrater, entre d’altres. I permeteu-me el salt, en aquesta col·lecció s’espera l’edició Poesia del 1957 de Josep Carner, Manent i Alcover.

Un gran grup té marge. També té capacitat de fer traduir llibres de més de 1.000 pàgines, com l’anunci de Les vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes de Giorgio Vasari o El quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell. També té marge per publicar quatre volums de Vinyoli i, al setembre, quatre volums de Carner. Per no parlar de les edicions d’Obra Completa de Carner i de Joan Maragall.

Bernat Dedéu disparava dilluns passat que:[3] «seria oportú filar més prim i no només documentar encara millor com el Grup 62 va passar d’ésser un tòtem d’aspiració cultural-nacional a una joguina més de l’imperi Lara.» Això que diu en Bernat té una traducció automàtica: els grans grups fan realment el que volen? O, com diu en Bernat, més concretament: «els espanyols de grup 62[4] són una “joguina més”»?

Veig molt clarament el paral·lelisme entre l’ecosistema i la llibertat dels grans grups. Perquè allà on hi ha un camí marcat, el gran grup hi construeix una autopista. I això no és estrictament un tret espanyol, és un tret d’un mercat devorador. Ara bé, aquesta competència és desproporcionada. I què fa la Generalitat? Afavorir-la. Les condicions d’autoexplotació hi són, i les ajudes, també: un pot fer una col·lecció de clàssics catalans, de textos teatrals, de traduccions de textos catalans medievals o de llibres de petit format en un mercat que amb poca feina en col·locaràs més de tres-cents i en vendràs aquesta mateixa xifra. Ara bé, de retruc a les institucions els hi fas la feina, perquè fas la tasca que el país necessita.

Jo em pregunto: com es desfà aquest embolic? Des de la desmobilització d’aquells que en faciliten l’engranatge? Des del compromís dels que tenen els diners per fer-ho, però que busquen sempre més rèdit econòmic? Quina és sinó la dicotomia de pensar què és més catalanista: fer allò què no fa ningú perquè no té públic o provar de transformar-ho tot perquè algun dia el que té els diners ho faci perquè vegi que tampoc en perdrà tants? Delicades respostes.

[1] https://cultura.gencat.cat/ca/tramits/tramits-temes/Subvencions-a-la-produccio-editorial-en-catala-i-en-occita

[2] N’hi ha aquests dos tipus: https://cultura.gencat.cat/ca/tramits/tramits-temes/Subvencions-a-la-produccio-editorial-en-llengua-catalana-o-occitana-despecial-interes-cultural?moda=1 o https://cultura.gencat.cat/ca/tramits/tramits-temes/Subvencions-per-a-ledicio-dobres-literaries-singulars-i-sobre-moviments-i-autors-literaris-CLT022

[3] https://www.elnacional.cat/ca/opinio/periscopi_1451346_102.html

[4] https://www.elnacional.cat/ca/opinio/periscopi_1451346_102.html