M217 El meu mestre, Esteve Miralles

Esteve, com estàs?

Molt bé. El meu segon Mentrimentres.

Vaig repassar el primer i alguna cosa ens intuïes. Però res feia pensar que seria això, és a dir, una novel·la amb el Premi Ciutat de Barcelona

Al contrari. Però justament les dues coses anteriors de narrativa que havia publicat, una va ser un premi a projecte i l’altra va ser un premi convencional. I aquesta pensava que no seria res de tot això: una tercera sense reconeixement. I m’espatllen la teoria.

Fora de micro dèiem que ets un autor que publica i desapareix, però no és del tot cert. Tens un blog.

És veritat, que Entre Núvols.com (2001) fins a Retrobar l’ànima (2013) vaig desapareixer editorialment. Però no vaig deixar de fer coses, la feina docent encara menys. De fet, entre el 2013 i fins avui, regularment he publicat entrevistes o crítiques a Núvol. També ha sortit l’antologia l’Alesksandr Block (Adesiara) i el Pasternak (1984) les dues amb el Ricard Sanvicente. Em vaig editar un llibre de versos. El text del Comadira, etc. Però de narrativa no. Aquest llibre l’he escrit durant cinc anys, cent pàgines l’any. I després em vaig passar quatre retallant. I quan en vam parlar estava pensant quan ho tanco. 

Fem l’entrevista un divendres de febrer de 2023, tot just acabes de publicar a instagram que has passat per davant de La Central i tenien el teu llibre i el del David Vilaseca.

M’ha fet molta il·lusió. 

Qui és David Vilaseca?

Hi ha un projecte de pel·lícula, l’Arnau Vilaró, coguionista d’Alcarràs. Està fent una feina…

Però quina relació hi ha entre David Vilaseca i Esteve Miralles?

Soc un motor compartit, un grup d’amics del David. Amb els nebots i la germana del David. Senzillament ens demanen que hi siguem i els ajudem a pensar-hi. I que, en la mesura del possible, els orientem. La meva feina és aquesta. Arran de la mort del David, l’any 2010, ens posem a treballar. Quan ells moralment es veuen capaços d’oferir-lo, el llibre molt solidament acaba tenint una vida. Un autoràs i un llibràs. La Ruth, el Joan, la Marta, la Míriam, etc., hem ajudat al llibre a moure’s. 

No només amb David Vilaseca. També amb el Narcís Comadira, amb el Feliu Formosa… Com és que no ets agent literari?

Hi ha agents literaris molt bons. Tinc una convicció profunda que la literatura catalana és això. Ara tenim un cert grau d’institucionalització, de tant en tant reivindico la tasca de l’Helena Valentí. La persona que ha escrit, però també una persona que va fer publicar Leveroni. I els va publicar. Aquesta feina, malgrat tot, no veig que es pugui fer al marge: al marge d’un esperit de cooperació i col·laboració. No es tracta que aquesta feina agradosa de fer no la fem només perquè són amics nostres, també perquè algú ho havia de fer. Si en algun moment pots ajudar, cal fer-ho perquè la nostra literatura no té cap altre mecanisme.

[Llegeix un fragment.] Ens interessa saber el procés d’escriptura. […] Jo hi he vist un joc barroc amb el nom dels personatges. 

Seria més modest. L’estil del llibre es antibarroc. Depuració màxima. Estructuralment l’he muntat i desmuntar i molt. No és al·legoria, és una faula posmoderna, per refugiar-me en algun terme, però crec que va per aquí. Un cert efecte rebot: forçar molt la faula, malgrat les denominacions. No hi ha cap naturalisme. I aconseguir que el text guanyi veritat. S’ha produït molts efectes, gent que s’ha vist, hi ha vist coneguts etc. S’ha mostrat l’artifici, va ser intuïtiu. T’aporta un guany de veritat. 

Com es potencia la faula amb la conferència que fas fer a l’Institut del Teatre parlant de les narratives més contemporànies que s’han escrit?

Hi ha alguna cosa pandèmica, l’ansietat. (…) Hi té a veure amb el llibre, sí. Per una banda, hi ha els resultats mèdics postpandèmics i el nostre context i els treballs de la Dolors Oller. Que ha revisat els seus treballs sobre Carner. (…) La constatació dels mecanismes de pietat…

El final del llibre.

Sí, i hi havia trenta pàgines més i les vaig treure. La pietat i la pietat que relaciona les persones humanes. Del Lluís Duch en trec moltes coses, em sembla un intel·lectual al nivell dels més grans. I més enllà de la seva condició religiosa, ell vincula la pietat amb els espais i a la noció del temps. Una noció molt moderna. La pietat com a concepte romà, i el sentiment que el cristianisme transporta, molt bé, s’ha de dir, i amb un concepte polític. 

Pietat carneriana per antonomàsia. 

Albert Arribas en el seu FRAU, Josep Pujol a les xarxes ho posava fa uns dies. Carner primer ho titula Pietat de la natura, i li treu, “de la natura”. Això que és en la nostra mirada si li poses. Si no li poses el món és invivible. 

Sistema judicial, Falcone, politics….

Jo vinc de les anàlisi de la comunicació. Les estratègies de cultivació, el que fa saltar o no a la gent, i una de les darreres estratègies és amb la normalitat amb la qual els líders polítics es comportin com la màfia. I la idea aquesta d’imposar el relat. (…). Falcone diu: “la màfia no té una constitució però té unes regles”. Les llegeixes i dius, això és la lògica política. 

Parles també dels anys 80.

Jo hi era i són importants per entendre on som ara. Igual que l’any 93, que s’imposa les polítiques neoliberals actuals. 

Costa construir trajectòries. No només amb tu, també amb autors com Núria Perpinyà. 

Sí. Amb la Núria també hi penso molt. No la conec personalment però l’he llegit i molt. M’ha agradat molt sempre el que ha escrit. Recordo que durant la pandèmia la van entrevistar. I parlava de Ferrater. En un paràgraf el resumia molt bé, desactivava totes aquestes polèmiques que s’han anat alimentant. Perquè l’ha estudiat a fons. Sí que ha passat, amb la gent de la meva generació, que algunes coses han quedat més marginades. Als anys 90 i 2.000 vivim una certa alegria editorial i un cert tipus d’autors queden apartats. Canvia l’any 2010 quan una nova generació entra. Noves llibreries, nous lectors… Un llibre com aquest, el meu, no hauria tingut aquest ressò sense ells. Aquí van néixer un autors que llegeixen literàriament. Part del meu silenci editorial és perquè les editorials no em publicaven. Ho vaig intentar moltes vegades i no me’n vaig ensortir. Quan algú ven molts llibres ho aplaudeixo. Això sosté un mercat, però no sosté una literatura. Que l’aguanten els Carners, les Rodoredes i els Ferraters. Aquest efecte i que hi ha un tema de d’intermediació. Ara hi ha un mentrimentres, però abans no hi era. Tampoc sembla que ningú ho vegi com a imprescindible.

Hi ha coses. Núvol, Lalectora.

Coses que no existien i que ara hi són. Núvol ha fet un procés meravellós, amb tots els defectes. Hem tingut una crítica rigurosa, i una crítica pseudo-rigorosa de l’atac. Ara proposo una reflexió personal. Ara veig una crítica pseudo-rigorosa que compra el rigor o la pàtina de rigor amb la concendendència. El que no pot ser és ser condescendent amb coses que mereixen respecte. Una crítica, que estava molt bé, i que de sobte parlava de la millor novel·la dels 90 com «aquella astracanada». I dius, no. 

Quina?

Deixem-ho en misteri. Una astracanada és un desqualificació. Una lectura molt ben feta després usa aquesta concendendència. Per què li feia falta, si l’obra l’ha llegit molt bé? Ho poso com exemple amb gent que està llegint molt bé.