L’acadèmia, l’antiacademicisme i l’academitis

Que no ho llegeixi ningú que no sàpiga de geometria.

8 de septembre de 2025

Tot va començar quan Plató va escriure a la porta de l’Acadèmia: «Que no entri ningú que no sàpiga de geometria.» I així es va produir el gran cisma entre els que eren dins, els autoanomenats erudits, i els que quedaven fora, la societat en general. Una contraposició que amb el progrés científic i tecnològic havia d’acabar esclatant: l’acadèmia contra la societat de masses, el coneixement científic contra la intuïció. Sembla que aquesta batalla, ara per ara, s’està lliurant en tota la seva esplendor als Estats Units: ja són conegudes les disputes entre Harvard i Trump, entre les quals es troben la retirada de visats d’estudiants internacionals o la retirada de finançament públic a la universitat. Aquesta lluita, tanmateix, no és, en la seva màxima expressió, ni per diners ni per poder: és ideològica. És a dir, el que està en el centre de la discussió no és pas si el coneixement ens pot reportar benefici a llarg termini o un interès econòmic o social. Tampoc és en essència una qüestió de poder o de prestigi. El més greu d’aquest conflicte, d’entre totes les coses que s’estan posant en entredit, és, en el fons, de caràcter epistèmic: on hem de buscar la veritat de la realitat, en un obscur i extremadament especialitzat procediment científic, o en un saber individual, intuïtiu i directe de la nostra experiència de la societat i del món que ens rodeja?

Pluja, vapor i velocitat. El gran ferrocarril de l’Oest, de Turner | National Gallery, Creative Commons

Com dèiem, aquest debat ha entrat a primera línia de la política amb la polèmica de Trump i Harvard. Amb l’ocupació d’Israel de Gaza i Palestina, molts estudiants de les universitats dels EUA van mostrar la seva solidaritat pel poble palestí, fet que el govern dels Estats Units va interpretar com una mostra d’antisemitisme. A això se li suma el fet que la dreta americana sempre ha desconfiat de les universitats i del món acadèmic, ja que sempre ha estat un dels centres intel·lectuals de l’esquerra (les dades mostren clarament una correlació entre major educació i tendència al vot demòcrata). En aquest context s’han d’entendre les declaracions del president Trump contra les institucions universitàries, com quan, per exemple, les descriu com «dominades per marxistes maníacs i llunàtics.»

En aquest panorama de tensió s’ha donat el degoteig d’atacs a les institucions universitàries americanes; entre elles, Harvard ha estat la principal i la que ha presentat més batalla. Tanmateix, els sectors populistes de la dreta americana estan portant aquesta crítica molt més enllà que una mera crítica institucional: la desconfiança a la universitat ataca també a una possibilitat d’un coneixement científic que s’atorgui absolutament el concepte de veritat. Per exemple, Trump va afirmar «tinc un instint natural per la ciència», fent referència al fet que ell és capaç de veure més enllà dels interessos de l’agenda política de la comunitat científica, uns interessos que, segons ell, fan que totes les investigacions i prediccions en aquest àmbit quedin esbiaixades. No cal dir que aquest comentari tenia com a objectiu ignorar les propostes de pal· liació contra el canvi climàtic que necessàriament han d’entorpir un creixement desmesurat del neoliberalisme, una ideologia alineada amb la del president americà.

Sorvolando in spirale il Colosseo (Spiralata), de Tato (Guglielmo Sansoni) | Palazzo Pretorio [1]

En aquestes paraules del magnat americà podem trobar, però, una crítica encertada i punyent contra la certesa que prové de la ciència i la tècnica: aquesta veritat es pot convertir en un mecanisme implícit del poder en la societat, fet que Adorno i Horkheimer van revelar en el llibre Dialèctica de la Il·lustració (1944). En aquest llibre, es defensa que les formes modernes de coneixement científic amaguen una forma particular de control social. En tant que el coneixement es basa només en el que pot ser calculat, és a dir, sotmès i controlat, els objectes d’aquest coneixement passen a acceptar aquesta forma de domini i d’estructura. L’ús de la raó no és doncs només una forma de coneixement en abstracte, sinó que el fet de determinar que la raó atorga la veritat, també atorga autoritat a qui la posseeix. En definitiva, la raó també passa a ser una forma de control en una societat tecnificada. Aquesta dialèctica anunciaria: «en tant que tinc el coneixement de com funcionen les coses, tinc l’autoritat per dominar i manar». Per tant, la raó passa a ser ideològica, és a dir, es converteix en el fonament d’una ideologia dominant. Trump, sense saber-ho, combat aquest totalitarisme de la raó en declarar el seu instint com una forma vàlida de coneixement; la raó científica ja no és, doncs, per Trump i pels populismes, una eina de control polític i social necessària. D’aquesta manera, els populismes s’alliberen d’una exigència de la raó que quedava fora del seu control.

Aquesta forma de domini a través de la raó – i de la revolució de l’irracionalisme populista en la seva contra – ha estat representada en l’obra de teatre Erasmus Montanus (1722) de Ludvig Holberg, una de les obres de teatre daneses més famoses. Allà es retrata el retorn d’un jove estudiant al seu poble natal. Tanmateix, després dels seus estudis en llatí, lògica i astronomia, es fa del tot incomprensible entre els seus conciutadans: parla en llatí als camperols i els parla de qüestions absolutament alienes als de la societat que l’envolta, com el moviment dels astres i la natura metafísica del cosmos. Montanus sempre cerca la disputa (la discussió intel· lectual) amb els ciutadans del poble, però en uns termes que ells no entenen, a través d’una estructura acadèmica i d’un llenguatge llatinitzat. El poble és incapaç de refutar-ho en els termes que la raó formal imposa. D’aquesta manera, Erasmus Montanus és capaç d’afirmar tot el que li sembla: és en possessió única de la raó i dels mecanismes de la lògica, que li atorguen la veritat per anticipat.

Aquesta comèdia danesa mostra també un altre aspecte que ha portat l’academicisme a la crisi: la separació de l’intel· lectual de la societat; o fins i tot la contraposició i contradicció de totes dues masses. De la mateixa manera que Erasmus Montanus parla un llenguatge incomprensible en el seu mateix poble natal; la ciència, amb el progrés actual, és incomprensible per la gran majoria de mortals. Per a molts, la ciència és un llenguatge d’una minoria de gent que vesteix amb bata blanca.

Però en realitat la crisi va molt més enllà: la ciència mateixa es divideix en milions de disciplines i branques del saber, i entre elles, a causa del seu número i alt grau d’especialització, cada cop és més difícil la comunicació. Així doncs, no només hi ha cada cop més distància entre els científics i la societat, sinó que també entre els científics mateixos. Així, tant la isolació del coneixement científic al marge de la societat com la divisió del coneixement en el sí de la ciència mateixa no paren d’eixamplar-se. En aquest marc, s’entenen perfectament les cares estupefactes dels conciutadans de Montanus i les declaracions de Trump parlant dels acadèmics «llunàtics», doncs el coneixement científic han perdut el seu vincle amb les masses.

A través d’aquesta divisió i isolació de les disciplines científiques es poden entendre les noves propostes epistèmiques fora d’aquest àmbit. La psicologia humana té el biaix de la comprensió: en sembla més veritat una cosa que entenem, un fet que podem assumir en les nostres estructures mentals, que aquells que no. Per tant, hi ha una tendència a simplificar la veritat que ens envolta, reduint la infinita complexitat del món en estructures que ja posseïm i que ja hem determinat com a certes. Per exemple, la física de partícules o la teoria de l’evolució van tenir moltes dificultats a ser acceptades pel públic general, precisament pel fet que trenquen amb el nostre coneixement intuïtiu del món. La ciència no para de remar en aquesta direcció, cap al coneixement antiintuïtiu, en tant que cada cop es nodreix de teories i models més complexes i abstractes. I en arribar en tal nivell d’especialització, d’isolació i divisió en disciplines, fa impossible que una sola persona sigui capaç d’entendre la totalitat del saber de forma coherent. És per això que la figura de geni universal d’antany, aquell que dominava per totes les disciplines, com Leonardo da Vinci, són cosa del passat.

En canvi, moltes corrents pseudocientífiques es basen precisament en proveir una resposta total que promet fer possible entendre tots els fenòmens del món. D’aquí la seva tendència al llenguatge de les energies, les xacres o les explicacions sobrenaturals: totes elles permeten simplificar en una o algunes forces la complexitat d’un món que s’ha fet, a través del tecnicisme científic, humanament inexplicable. Així, per cada ciència s’ha trobat una corresponent resposta alternativa simplificada que permet proveir d’explicacions més senzilles i comprensibles: la pseudomedicina o teràpies holístiques estan conquerint els sectors crítics amb les farmacèutiques, el terraplanisme i les forces de l’horòscop contra l’astronomia, etc.

El perill més gran de tots és, com es coneix tècnicament, la destrucció d’una epistemologia social compartida: un marc de veritat compartit i acceptat per la societat en general. Ja no estarem parlant d’una divisió en la forma d’interpretar el món, sinó de la realitat de dos mons, ciència i massa, incapaços de comunicar-se. No és una divisió com la que succeeix entre esquerra i dreta en democràcia, en la que hi ha una interpretació diferent del món, però, tanmateix, no es discuteix el marc (en aquest cas, la democràcia i els seus valors); la divisió que trobem entre acadèmia i antiacademicisme és una forma absolutament diferent de definir el món que vivim i la forma que tenim d’entendre’l. La crisi és, doncs, absoluta: són literalment dos mons diferents i sense capacitat de retrobar-se. El perill en l’horitzó de l’antiacademicisme és la possibilitat de perdre una societat cohesionada, la possibilitat de viure i habitant en una societat que comparteix una mateixa realitat.

L’arribada d’un tren a la ciutat (frame), de Louis Lumière | MoMA, Creative Commons

Notes
[1] A causa de la recent defunció del pintor i titular dels drets sobre l’obra, ni nosaltres ni la galeria on va ser exposada hem pogut localitzar els actuals propietaris. Si aquests llegissin aquest article, els preguem que es posin en contacte amb nosaltres per tal de confirmar el permís d’ús.