Hiperràbia de Ferran Grau

Ferran Grau ens explica la història d’un grup d’adolescents hiperviolents que acaben assassinant a una dona en un caixer de Sant Gervasi. El llibre explica la vida d’en Ludo, un dels assassins, des d’una mica abans de cometre el crim fins el seu alliberament, un cop complerta la condemna. La novel·la és un homenatge a La taronja mecànica d’Anthony Burgess. De fet, des del començament que els paral·lelismes es fan evidents; des de l’inici pràcticament calcat (potser massa), a l’ús de l’argot xeno, un slang juvenil que sorgeix, segons l’autor, de fonts com el trap o la cultura pop dels 90’s. La proposta és arriscada, i s’ha d’agrair a Ferran Grau la intrepidesa, sobretot perquè el treball lingüístic que es planteja a Hiperràbia és molt complicat. Cal dir que, en moltes ocasions se’n surt molt bé.

Malgrat això, si a La taronja mecànica el ritme de lectura és força àgil, fins i tot amb l’ús del Nadsat com a argot juvenil de torn, a Hiperràbia es fa feixuc. La quantitat ingent de substantius, verbs i adjectius del xeno que s’utilitzen fa que la lectura s’enfarfegui. Això no ha de ser per força un problema, sempre que l’esforç pagui la pena. El fet, però, és que es tracta d’una novel·la formalment força convencional. El tractament dels fets no és especialment afinat; la frivolitat de l’obra de Burgess carregava de manera diferent a com ho fa la de Grau amb els episodis reals que la inspiraven. Rosario Endrinal, la dona assassinada el 16 de desembre del 2005 per un grup d’adolescents, es converteix, a la novel·la, en una rodamón que fa de poca cosa més que d’anècdota. És clar que és el punt d’inflexió de l’obra, però ho és només com a frontissa argumental; el punt de gir central de la trama. L’enfocament de l’obra de ficció en els botxins en comptes de la víctima és un altre dels gestos que fan d’Hiperràbia un llibre menys valent del que sembla a primera vista. Filo prim, potser,  però crec que els referents a què s’agafa la novel·la li fan de llast; especialment l’obra de Burgess. És veritat que l’autor avisa que es tracta d’una novel· la i que, per tant, és una obra de ficció. En conseqüencia, no hem de tenir en compte els fets reals que li serveixen de pretext a l’hora de valorar-la.

Però, fins i tot si acceptem aquesta premissa, o precisament perquè l’acceptem, Hiperràbia és una obra massa similar a un llibre ja escrit, i crea una imatge de l’adolescència i de la cultura juvenil, així com un argot mescla de referents religiosos i pop, que a hores d’ara ja no funciona com funcionava a principis dels seixanta. És a dir, que si ens la plantegem, en contra de la voluntat de l’autor, com una mena de true crime amb voluntat d’estil, l’obra falla per la seva sensibilitat de broc gros a l’hora d’enfocar els fets. En canvi, si, com l’autor, la llegim com una obra plenament de ficció, acaba sent una simplificació de la psicologia juvenil una mica tosca, així com també simplifica la relació entre el mal i la violència i la vida dissoluta, els estupefaents i la cultura de masses.

Dit d’una altra manera: Monzó al·lega al pròleg de La taronja mecànica que a l’obra de Burgess s’hi planteja el fet que, per a Alex, és preferible triar el mal a la inèrcia. Ser lliure i triar el mal, en comptes de ser un xai, no triar i deixar-se endur pels fets i les decisions d’altri. Des del meu punt de vista, aquest no és un problema moral plantejable des de l’enfocament literari que Grau fa servir a Hiperràbia. Només ho seria si entenem, malgrat tot, que es tracta d’una novel·la sense cap relació amb els fets del caixer de Sant Gervasi. Però, si és així, per què escriure un altre llibre calcat al de Burgess quasi cents anys més tard?

En qualsevol cas, el reguitzell de referències del final del llibre, que arriba un cop l’estil ja s’ha aplanat i el xeno ha anat desapareixent, sembla o bé gratuït, o bé una mostra de la resolució excessivament fàcil d’una psicologia criminal que, a Hiperràbia, acaba sent caricaturesca.
En resum, pensem que la proposta seria més interessant si el risc no fos només lingüístic; i l’atreviment es veiés en altres aspectes de la novel·la, com en la concepció de la perspectiva, el to o en el tractament d’alguns dels dels personatges.