Entrevista a Alba Dedeu

Joan Rius entrevista a la traductora Alba Dedeu pel llibre La conillera que ha publicat Edicions de 1984 aquest passat setembre. 

La novel·la de Gunty és la història d’un bloc de pisos d’Indiana; cada fragment de narració correspon a una de les plantes d’aquest l’edifici.

Sí, d’entrada sí… Fins que aquesta divisió es va fent menys nítida, a mesura que alguns personatges interactuen i algunes de les seves històries es creuen.

Al principi es planteja com una mena de joc, similar a La vida, manual d’ús de Perec, però al final veiem que l’estructura del conjunt va confluint en aquesta noia, la Blandine.

Ella és l’eix vertebrador de la novel·la, però hi ha altres personatges que també acaben tenint una presència força marcada, i explicant prou a fons la seva història. Per exemple, la mare jove que no acabava de trobar-se còmoda amb el seu nadó, i l’estrella de cinema infantil que ens parla pòstumament però se’ns acaba fent d’allò més propera.

Hi ha una mena de rerefons social en el plantejament de la novel·la. De fet, el problema que afronta Vacca Vale (inspirada en South Bend, la ciutat de Gunty), el lloc on es troba la nostra conillera, és que la indústria de l’automòbil ha fet fallida, i la població les passa magres.

En termes generals, més que fer fallida, com tants altres sectors, fa dècades que va decidir traslladar la producció als indrets del món on podia esprémer els treballadors més vulnerables. Després, en estats com Indiana no és tan sols que molta gent les passi magres per dificultats econòmiques, sinó que a més a més són conscients que els polítics dels dos grans partits els ignoren i els menyspreen. Entre els joves de molts llocs desindustrialitzats dels EUA les «morts per desesperació» no paren d’augmentar: per sobredosi, per alcoholisme, suïcidis. Són els joves que tan bé descriu la cançó Rich Men North of Richmond.

La Blandine busca lluitar contra tota la podridura social del món d’avui: la precarietat, la destrossa mediambiental, la violència de gènere i fins i tot la sensació aquesta de viure en societat però, alhora, aïlladament. Com tancat en un mateix.

Sí, i té una energia i unes ganes de lluitar contra tots els mals del món que són entendridores, i que, a qui ja té uns anyets, com jo, no poden deixar de recordar-li la seva joventut… Quan el sistema en conjunt sembla incomprensiblement mal organitzat, mal intencionat, d’una injustícia flagrant. La sensació d’aïllament tan reconcentrada que viu i descriu ja és una cosa més pròpia dels EUA i de la situació concreta del personatge, però amb les seves ganes de canviar el món costi el que costi em sembla que molta gent d’aquí s’hi podrà identificar.

Es podria dir que la novel·la tracta sobre el futur, o més aviat, la manca de futurs que sembla ser una característica de la nostra era.

Més que manca de futur, potser és la manca del futur que els millennials i les generacions que els segueixen es pensaven que no podien deixar de tenir, que d’alguna manera «tenien dret a tenir». Un futur materialment igual o millor que el dels nostres pares o avis, i amb la mateixa estabilitat laboral i social. I tot això ja ha passat a la història, i per als qui no tenen més remei que assimilar-ho i reduir expectatives és una veritat dura de pair.

De fet, molts dels personatges, per exemple els companys de pis de la Blandine, busquen, com ella, fer-se un lloc al món…

Bé, els companys de pis de la Blandine i la Blandine mateixa es troben en una situació peculiar i especialment difícil, perquè, per començar, ni tan sols tenen una família al darrere que els hagi recolzat, els hagi mostrat afecte i els hagi donat unes pautes per fer la transició cap a la vida adulta. Descobreixen que són adults bàsicament quan el sistema d’acollida de menors es desentén d’ells i els envia a buscar-se la vida. Si ja costa fer-se un lloc al món en condicions més o menys normals, en una situació així deu provocar vertigen.

Però, més enllà d’això, hi ha aspectes molt durs, a La conillera. Especialment els que tenen a veure amb la relació que la Blandine manté amb un professor molt més gran que ella. Certament, la novel·la afronta molts dels temes preocupants del nostre dia a dia, i ho fa amb traça i elegància, però sense estalviar-nos la cruesa.

No sé si aquests són els aspectes més durs de la novel·la, perquè n’hi ha d’altres que a mi em van colpir molt més (per exemple els que estan relacionats, com deia fa un moment, amb les condicions d’aquests nanos que tot d’una deixen d’estar emparats pels poders públics i han de campar com poden). Sí que és veritat que, per a una adolescent en la situació de la Blandine, l’idil·li amb el professor deu ser la vivència més trasbalsadora. El primer amor ho sol ser… sobretot per a qui té tendència a buscar amors impossibles. I a disset anys i amb una sensibilitat tan romàntica, qui no vol viure el gran amor impossible?

De fet, alguns dels temes es toquen molt subtilment, com el fet que, malgrat compartir un mateix bloc de pisos, els personatges són desconeguts els uns pels altres.

La Blandine i els seus companys de pis són gent de pas, al bloc de pisos on viuen, a la ciutat i a la societat en general… com tanta altra gent desubicada avui en dia. Tot i així, a força de trobades fortuïtes, en aquest edifici al final es crea un cert contacte, sobretot entre la noia i alguns dels veïns.

En qualsevol cas, no és pas una obra de to tràgic. L’humor n’és un dels elements principals.

Sí, sobretot al voltant d’alguns personatges secundaris que tenen una veu còmica malgrat la seva història tràgica, com passa amb la difunta estrella de la televisió. En aquest cas concret, l’equilibri d’emocions trobo que està molt ben construït.

Hi ha també un joc de registres. Veiem que hi ha poesia, escriptura periodística, comentaris a xarxes, il·lustracions, necrològiques, i fins i tot un capítol on només es repassen estrictament els fets que han tingut lloc en una determinada situació; com una mena de registre. Formalment i estructuralment, és una novel·la molt exuberant.

Sí, i he de reconèixer que aquest joc és un dels elements que va fer el text més interessant i alhora més complicat de traduir. A la novel·la de Tess Gunty hi ha un ventall d’emocions i veus i conflictes tan complex i pintoresc com la protagonista, i tan difícil de catalogar com ella. I també hi ha una altra cosa que m’agrada trobar-me quan tradueixo i quan llegeixo i que no és gaire freqüent: la majoria dels personatges tenen vida pròpia, són persones amb una història, uns sentiments, unes motivacions ben definides o almenys insinuades. En resum, que respiren.