Crònica del viatge a Trieste

La primera imatge del viatge de recordo és d’un presentador de Catalunya Ràdio esquivant cotxes. Ell, amb un micròfon penjant, ens explicava que ens dirigíem cap a una de les cases del poeta Uberto Saba. Ens ho confirma una placa. Som a via crispi 65. I un cartell terrorífic escrit en còmic sans diu: «si prega di chiudere sempre il portone». A part de la placa, cap altra referència. El guia, sí, es tracta de David Guzman, es veu impossibilitat a reproduir des del seu mòbil una de les poesies recitades pel mateix Saba. I per això, decideix envair el portal de via crispi 65 a la vista de tots els veïns que ens observen amb atenció des de les finestres. Imagineu-vos que viviu a un carrer del gòtic i un dia teniu una colla d’italians al portal recitant un vers de Carner. La primera jornada a Trieste acaba a la plaça Piazza Unità: allà intuïm l’olor a mar, el moll i els creuers. Fa un dia rúfol, però els núvols deixen espai a petits moments solars. Ha plogut, i al nostre costat una nena s’observa al reflectida.  

El segon record de Trieste és de l’excursió amb Borja Bagunyà. A Trieste hi va viure durant els anys 1904-1920 i va escriure i s’ho va passar molt bé. Hi ha plaquetes per tota la ciutat de la ruta Joyce, el nostre guia, però no es limita a les plaquetes. Ens té aturats a un xamfrà per observar una de les habitacions (al xamfrà oposat) en les quals es va allotjar Joyce. Només cal vigilar que un autobús de línia no s’endugui per davant el guia mentre amb gesticulacions exagerades detalla cada segon de la vida de Joyce en aquell apartament. No serà fins un dia després que ens portarà fins a un altre apartament, aquest altre molt més luxós, en el qual Joyce va escriure parts de l’Ulisses. La zona estava plena de prostíbuls, i aquest detall ens ha fet venir cames-ajudeu-me. Us heu d’imaginar uns neons amb el títol Ulisses en un d’aquests carrerons. En apropar-nos un detall ens inquieta, a l’intèrfon no hi apareixen els pisos, sinó, diferents oficis. Un dels prostíbuls de l’època de Joyce, ara sembla tenir una «pescheria». N’estic convençut que hi ha una peixateria al quart pis.

Com esteu podent comprovar tot el viatge de Trieste es va construir des del rigor absolut dels guies. Es tractava de resseguir cada passa, cada alè i cada empremta dels nostres militants a la causa literària. No us ho creureu, però la segona jornada va clausurar amb un debat sobre les fronteres literàries i les identitats. Idees com la pertinença a una tradició, a un corpus de textos, a una llengua… es formulen amb complexitat per part dels autors triestins.

La darrera guia del viatge, Cristina Garcia Molina, ens recorda que «tot àngel és terrible», i no només ens ho recorda insistentment, sinó que ens ho fa repetir una i altra vegada. Hem visitat el castell de Duino i ha aparegut Rilke. Arribant-hi, observem l’orografia del territori. Es tracta del Carso, concretament, del Il mio Carso que va escriure l’escriptor Scipio Slataper (nascut a Trieste el 1888) i que aviat podrem llegir en català. Parlem d’un fenomen geològic i per Slataper també cultural idiosincràtic que recorda als penya-segats. La visita al castell és idil·lica: els seus jardins, la biblioteca, les vistes. Només arribar una col·lecció de ruïnes gregues, no sabem si reals, ens esperen acumulades de qualsevol manera, que recorden a la fixació de Rilke pel tors d’Apol·lo a les Elegies.

El viatge cercava l’encontre entre una ciutat que s’ha obert al turisme els darrers 10 anys, i una ruta cultural que, organitzada des de les institucions, ha posat al centre els autors que hem estat llegint. No semblava però, que els turistes que baixaven dels creuers s’hi aturessin massa a aquestes plaques. Vam ser el «rara avis» d’aquella ciutat.

“Quin xai més bo!” o “És ben bé que han triat quan fer aquesta trobada” o “Quin bon dia de novembre” o “quins records de Trieste”. Han passat dies del viatge a Trieste organitzat per Tramoia. Han passat uns dies, més d’un mes i els integrants del viatge ens hem trobat per recordar-ho. Un viatge literari: tres guies, una vintena de participants, vam passejar, agafar busos, salvar la vida de dues persones, visitar museus, cantar en italià (o intentar-ho), i escoltar el director d’una escola de literatura dient cinc vegades neurosis col·lectiva en la mateixa frase, un locutor de ràdio recitant, en un portal, Uberto Saba, sota l’atenta mirada dels veïns, o una escriptora fent una llista d’adjectius atribuïts a la ciutat. Es tracta d’un viatge literari, i els participants viatgen amb molts llibres. Magris, algun Stuparich, el llibre de la Cristina, Pahor… Som gent culta. Que han vingut a trobar gent que també llegeix, i a veure aquells que es dediquen d’això, del món dels llibres. És la primera edició d’aquest viatge i cal reconèixer el mèrit. Es van inscriure en temps record. Passió per la literatura triestina? Per formar part de la primera edició i quan hagin celebrat l’edició 50 dir: jo vaig formar-hi part? Com la gent que va participar dels JJOO, com la gent que llegeix Monzó de fa anys?