Il Saggiatore acaba de publicar Roberto Longhi, la nova biografia escrita per Tommaso Tovaglieri, un estudi que analitza de manera minuciosa l’herència intel·lectual del crític i historiador de l’art que va transformar la disciplina a Itàlia al llarg del segle XX. L’autor explica que la importància de Longhi no rau només en la seva erudició, sinó en el paper central que va exercir en la cultura italiana: la seva prosa, la seva manera de mirar i interpretar les imatges, i la seva influència directa sobre escriptors, cineastes i artistes, entre els quals destaca el seu alumne més cèlebre, Pier Paolo Pasolini.

En la biografia, Tovaglieri ressegueix el moment fundacional en què Longhi, format en un ambient encara dominat pels mètodes positivistes i pel rigor documental de l’escola alemanya i vienesa, entra en contacte amb l’aproximació formalista de Bernard Berenson. En combinar l’herència filològica amb la lectura directa i intuïtiva de l’obra d’art, Longhi crea una nova manera de fer crítica artística: erudició sòlida, però també un “cos a cos” amb el quadre, un estil d’interpretació immediat, sensible, d’una modernitat sorprenent.

El llibre també aprofundeix en la relació privilegiada entre Longhi i Espanya, fruit dels viatges que va fer de jove amb els col·leccionistes Contini Bonacossi. Aquelles estades van marcar per sempre la seva mirada sobre l’art del Segle d’Or, des de Ribera fins a Velázquez, i van alimentar una part essencial de la seva obra crítica. Tovaglieri recorda que la prosa longhiana, llarga i plena de matisos, és hereva de D’Annunzio, de Manzoni, de la literatura francesa i de Ruskin, i que aquesta riquesa estilística ha fet extraordinàriament difícil la seva traducció i internacionalització.

Tovaglieri matisa si Longhi pot ser considerat un escriptor neo barroc: «més que una etiqueta, Longhi representa una manera de fer parlar l’obra d’art amb una escriptura que revela allò que tothom veu, però ningú no havia verbalitzat.» Aquest estil, radicalment literari, va atreure les seves classes a Bologna i Florència poetes, novel·listes i cineastes, des de Bassani fins a Visconti.

El llibre dedica un espai destacat a dos noms fonamentals per comprendre la influència del mestre: Pasolini i Federico Zeri. Del primer, Tovaglieri recupera l’anècdota de la tesi frustrada, però també la fascinació duradora que el portar a dedicar a Longhi la “fulguració figurativa” del seu cinema. Del segon, retrata un deixeble brillant però difícil, dotat d’una memòria excepcional i alhora d’una rigidesa i una psicologia marcada per les obsessions i els conflictes personals.

Finalment, la biografia examina l’impacte de la revista Paragone, la revista fundada per Longhi el 1950 en doble secció de literatura i història de l’art. Per a Tovaglieri, Paragone és la millor prova del llegat longhià: una crítica d’art directa, viva, capaç de veure gestos crítics en la vida quotidiana, i un estil que combina sensibilitat i rigor. Longhi, recorda l’autor, no va voler escriure una novel·la, però va convertir la història de l’art en un gran relat, un model que encara avui marca la manera d’escriure i pensar sobre les imatges.