La torxa dels valors de Stefan Zweig

Casa de Stefan Zweig a Petrópolis, Brasil. | Creative Commons

Zweig va ser un escriptor austríac popular, talentós i respectat durant les dècades vint i trenta del segle passat. Ja durant aquesta època havia criticat les tendències bèl·liques i ultranacionalistes d’Alemanya amb els seus escrits. Tota la seva vida va advocar pel pacifisme, per la comprensió i el respecte a l’altre i per la llibertat. Amb l’augment de la influència alemanya a Àustria a principis dels anys trenta es va aguditzar la persecució i l’aïllament de tota persona no ària i ell, a causa dels seus orígens jueus, es va veure obligat a exiliar-se. Es va mantenir itinerant fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, que el va agafar ben lluny, al Brasil, on va viure els seus últims anys. Tot i la seguretat que li atorgava el nou món, Zweig sentia que li havien arrencat la seva pàtria, els seus llaços familiars i que el seu continent s’havia perdut per la via de l’odi i la misèria moral. Aquesta amarga situació, juntament amb les notícies que Alemanya s’anava fent cada vegada més forta i hegemònica, va empitjorar notablement la seva depressió i, el 1942, a l’edat de seixanta anys, es va prendre la vida. 

Va deixar aquest món, però no sense abans deixar un gran llegat literari. De fet, el 21 de febrer de 1942, dos dies abans de treure’s la vida, va enviar als traductors i editors el manuscrit corregit d’un dels seus llibres més celebrats: La novel· la dels escacs. Allà queda plasmada la seva defensa de la dignitat humana i de la lluita silenciosa i heroica dels perseguits, una lluita amb la qual el mateix Zweig també va haver de carregar. A La novel· la dels escacs es descriuen les conseqüències psicològiques de negar un tracte humà a causa de la persecució, la tortura i l’aïllament. Els abusos del sistema totalitari contra la integritat d’un innocent tenen com a objectiu, precisament, ofegar la seva dignitat, enfonsar-lo en la desesperació i en la bogeria; i, alienant-lo de si mateix, aconseguir arrencar-li tota capacitat psicològica de defensa.

Per entendre aquesta afirmació hem d’anar als fonaments de la seva política: una ciutat ideal ha de mantenir ferotgement les seves estructures socials i legals, que, mentre hagin estat lligades en la seva fundació a la veritat i al bé, mantindran una societat permanentment lligada a la perfecció. Les estructures d’estat, les classes socials, les funcions i les necessitats… tot estarà pensat d’un inici i serà proveït de manera estructural. D’això, avui en dia, li diem ultraconservadorisme o, fins i tot, feixisme.

Coberta del llibre La novel· la dels escacs de l’edició alemanya. | Creative Commons. Artista: Elke Rehder.

Aquesta experiència va esdevenir sistemàtica, i els abusos i l’odi es van elevar a estructura estatal i de poder. Així van néixer els camps de concentració. Tanmateix, abans dels camps de concentració, moltes pràctiques abusives, racistes, homòfobes i antisemites ja tenien l’aprovació indirecta del govern, que no tenia cap interès a mostrar-se com a garant dels drets humans: es volia crear una por generalitzada per corcar la dignitat humana i, amb el desgast psicològic, eliminar tota capacitat de resposta. Zweig, vivint en la seva pròpia pell aquesta situació, va tenir el valor de fer-li front i defensar que només una societat que garanteixi la dignitat de l’altre tindrà individus sans, ja sigui físicament, mentalment o espiritualment.

Tanmateix, l’escrit més destacat de Zweig sobre la dignitat humana i la llibertat de pensament és probablement Castellio contra Calví. Allà es narra la disputa intel·lectual dins el protestantisme primerenc. El protestantisme va néixer per lluitar contra la unitat de criteri interpretatiu de l’Església catòlica. Aquesta voluntat d’encabir totes les visions en l’Evangeli, però, van acabar ben aviat amb el calvinisme, que, de nou, s’atorgava la veritat absoluta sobre Déu i l’Evangeli. Joan Calví va aconseguir agafar un moviment que es basava a obrir l’evangeli a la revelació personal i, paradoxalment, va convertir la seva interpretació en l’única opinió vàlida i legal. Així, Calví va establir un control absolut i ferri sobre la llei secular a Ginebra del 1536 fins a la seva mort, l’any 1564. Calví, en la seva construcció única i inamovible del món, va ofegar qualsevol veu intel·lectual contrària a través de la foguera –fins i tot les veus que només defensaven la garantia legal de discernir de la seva cosmovisió, és a dir, la defensa de la possibilitat de poder tenir una veu pròpia.

El llegat de Stefan Zweig és clar: tan gran és el valor de respectar l’altre, com gran és l’interès de determinats individus, moguts per l’odi i la voluntat de domini, de destruir-lo. El repte no és tant el de saber que qualsevol ésser humà té una dignitat absoluta universal i inalienable, com que, quan un es fa la seva idea de dignitat, no hagi de denegar la dels altres. Els sistemes polítics moderns tenen el repte de construir un sistema legal prou obert per encabir qualsevol veu, però tot garantint que cap d’aquestes veus s’alci com a única i irrefutable. El dret a dissentir, a la diferència i a la llibertat intel·lectual i de pensament és, però, un dels més febles avui dia: la reducció generalitzada de la qualitat democràtica i de la premsa en són una mostra. També el xantatge, les agressions i intrusions dels sistemes autoritaris amenacen la seguretat futura d’aquest dret fonamental. Així, des de la caiguda del nazisme que la torxa intel·lectual de Stefan Zweig no tremola amb una flama tan feble. El llegat de Zweig, doncs, reclama tornar a brillar amb força i que els valors d’Occident descansin de nou sobre un fonament segur.

Stolperstein (les llambordes daurades en record als assassinats i perseguits pel nazisme) de Stefan Zweig. | Creative Commons