Crònica d’un congrés postmodern

Els dos cronistes enviats per mentrimentres han fet una tria de les intervencions al congrés i en fan un petit resum.

Cap a una tipologia de la reescriptura postmoderna en català, Francesco Ardolino

Ardolino va començar la seva comunicació establint el punt de partida de l’anàlisi dels textos postmoderns. Més enllà d’una literatura clarament delimitable en termes estilístics, es tracta d’un conjunt d’apostes literàries que proven de fer trontollar les convencions narratives, tant de la literatura com les d’altres vies de circulació dels discursos i les ficcions socials, polítiques, econòmiques, etc.

Tot seguit, separa ironia de paròdia, seguint a Maria Corti, segons la qual, mentre que la paròdia juga amb els gèneres per tal de transgredir-ne els elements distintius, la ironia els fa implossionar des de dins. La diferència entre un Orlando furioso i un Quixot és que, aquest últim, va suposar un punt d’inflexió a partir del qual va ser impossible la creació de novel·les cavalleresques sense la consciència prèvia de l’esgotament formal del gènere. En canvi, segons la lectura que Ardolino fa de Corti, l’obra d’Ariosto permetia reprendre el gènere de la poesia èpica que parodiava sense aquest distanciament ineludible que Cervantes va imposar al gènere novel·lesc. La paròdia, diu Ardolino, anul·la allò que permetria llegir un text seriosament. La resta de la comunicació va ser un repàs de la tradició de reescriptura postmoderna dels clàssics. S’hi van esmentar Monzó i la seva reescriptura de Sófocles, Hamlet, Macbeth, Susana Rafart i el seu Gaspar i jo com a diàleg amb Gaspara Stampa i les seves Rime, la resposta de Joan-Lluís Lluís als Exercicis d’estil de Queneau, etc. La reescriptura, segons la taxonomia d’Ardolino, pot ser de la reutilització de personatges d’altres obres, des del tema tractat en els llibres de referència de la reescriptura, o bé jugant amb l’estructura original per reformular-la. 

Tangències, lectures i reverberacions: la literatura catalana en el camp de forces postmodern, Borja Bagunyà

Borja Bagunyà planteja el joc dels textos postmoderns amb l’experiència. Parla especialment de tres autors i de tres obres: Martí Rosselló (Anna K.), Quim Monzó (El millor dels mons) i Jordi Cussà (Cavalls salvatges). Les tres obres van ser publicades el 2001, i la sensació és que la intervenció de Bagunyà procurava resseguir la tradició d’escriptura de l’experiència postmoderna que cada obra recollia, així com veure’n el llegat en aquests vint-i-dos anys que han passat des de les seves respectives publicacions. 

L’experiència pot entendre’s com un punt de partida o com una construcció a partir de materials anteriorment conformats. Un exemple radical d’aquesta segona concepció seria la del Quim Monzó dels anys setanta, que començava a experimentar, juntament amb d’altres autors com Biel Mesquida, l’experiència entesa com a fenomen lingüístic, estrictament com a text. Més endavant, als vuitantes i norantes, l’obra de Monzó reformula aquesta noció d’experiència com a condensació de materials anteriors, heretats per l’individu des del mateix moment que es troba vivint dins d’una comunitat. Així, els personatges de Monzó són simulacres de ‘subjecte’: «recosits de clixés» diu Bagunyà. Una mena de «condensació dels personatges que performen».

En el cas d’Anna K. el joc és amb el gènere, en concret el realisme i el melodrama. Per tant, més enllà del reflex d’un ordre socio-històric, el novel·lista parteix d’un «procés estructural». Això l’emparenta amb Perec. 

Finalment, Cussà se situa a prop d’una concepció de l’experiència com a reapropiació política d’un espai discursiu invisibilitzat, menystingut o fins i tot combatut per part dels discursos hegemònics sobre l’experiència. Un moment interessant de la comunicació va ser quan Bagunyà va explicar que, mentre que a Catalunya, els anys setanta eren un moment d’experimentació amb l’experiència com a fet textual, als estats units, des de feia anys, i amb motiu de les lluites socials, com per exemple la lluita pels drets civils, tot un seguit d’autors prenien l’experiència pròpia com a punt de partida per fer aflorar concepcions de la realitat que poguessin canviar l’equilibri de forces segons el qual hi ha experiències que s’expliquen i d’altres que queden enterrades en la invisibilització i el silenci. 

Matar el pare/Assassinar l’àvia. Constel·lacions homoeròtiques i incisions teòriques en la literatura i la crítica catalanes dels setanta, Ester Pino

Precisament, seguint en la línia del discurs literari com a camp de forces polític, Ester Pino va parlar de les interseccions el camp literari i crític francès amb el català, i de la inscripció de l’obra d’autors com Terenci Moix, Biel Mesquida o Alberto Cardín en aquesta lluita per ampliar els usos possibles del llenguatge: «infectar el llenguatge per canviar la vida». L’escriptura d’aquests autors, lligada també a les plataformes de difusió i crítica literària del moment, així com d’altres iniciatives política-culturals, pretenia evitar la cimentació d’un jo granític que permetés dir «jo soc això». L’objectiu era la desestabilització del model assumible i promobible d’identitat, política, sexual, econòmica, social, etc. L’homoerotisme és un dels punts de tensió en contra dels usos literaris del moment, així com la confrontació del realisme com a gènere imperant el literatura, no només en la creació de textos de ficció, sinó també en la crítica literària. Més enllà de la proposta ferrateriana, la concepció barthesiana de la crítica com a «disseminació del sentit» va jugar-hi un paper fonamental, sobretot a partir de la publicació del seu llibre Crítica i veritat.

Institucions culturals i vida literària, Oriol Ponsatí-Murlà i Les narracions de la nació: l’assagisme sobre els Països Catalans (1968-1990), Jan Brugueras

Dues intervencions en dos dies diferents, però amb conclusions molt similars. Ponsatí-Murlà va fer una de les intervencions més tècniques. Va parlar de postmodernitat política. Cap política postmoderna. Fixeu-vos-hi. En la seva presentació va centrar-se en episodis concrets, especialment, en la fundació de Lletres Catalanes i les oposicions per part de sectors catalanistes (parlamentaris parlant de la creació d’una menjadora, per resumir-ho). La conclusió, fulminant, va ser la següent: l’administració ha acabat reproduint, amb alguna petita variació, el model administratiu espanyol i no el francès com hagués pogut seguir. No va tenir una conclusió tan taxativa Jan Brugueras que va dedicar la seva intervenció a l’especulació fusteriana sobre la idea de nació i la idea de Països catalans. Clarament, dues intervencions que van quedar força desdibuixades en la tendència general (de matar a Quim Monzó, perquè l’objectiu era matar Quim Monzó, oi?) però que van exposar, des de l’experiència personal aspectes polítics de la construcció de l’administració i els seus discursos dels darrers anys. 

Taula rodona. La crítica literària del meu temps. Amb Àlex Broch, Jaume Coll Mariné, Dolors Oller i Marina Porras. 

Sense cap mena de dubte, la taula rodona més divertida i entretinguda. Per una banda, Àlex Broch va estructurar la seva intervenció a partir d’una digressió, d’una digressió, d’una digressió del concepte de crítica literària per afirmar no-sé-ben-bé-què. En qualsevol cas, cal destacar l’evolució física de Broch amb Karl Marx, cada vegada són més idèntics i no descartem que per presentar el proper volum de la literatura (aquests blaus) acabin amb un titular sucós a partir d’aquesta simbiosis. Dolors Oller, l’altra veterana de la taula, en canvi, va començar elogiant a Marina Porras i ressaltant: «la crítica literària més agraïda és la que es fa per la ràdio, i per això t’envejo». Oller va explicar anècdotes dels seus temps, sense saber exactament quin són els seus temps. Segurament, els llibres que són objecte de crítica a la columna que escrivia a El país, recollides en els seus volums publicats a Empúries (i que els oients de Mentrimentres coneixen molt bé) són tot clàssics. Oller va defensar una manera de llegir. En canvi, Jaume Coll Mariné va parlar dels darrers deu anys, i les mancances estructurals de la crítica. Va assenyalar els problemes que hom imagina, i va destacar febleses, però també espais innovadors en els quals la crítica ha pogut mantenir-se viva. Porras va sumar a tot això certes preguntes més ben dirigides. En resum, la taula va perdre massa temps dubtant amb la delimitació temporal dels parlants. Fins al punt que Broch es va encarar a Jordi Marrugat per les dates en les quals s’havia plantejat la totalitat del congrés. El que és ben cert és que les personalitats convidades fan referència a dues tipologies de crítica que encara avui existeixen, però moltes vegades no ens hi referim com a tal. 

Taula rodona. La traducció en el meu temps. Amb Miquel Desclot, Joan Sellent i Dolors Udina. Presenta i modera: Joaquim Sala-Sanahuja. 

S’ha de tenir molta traça per convertir una taula amb traductors en una conversa avorrida i insulsa, i Joaquim Sala-Sanahuja la té. El format de la taula va conformar-se amb una intervenció breu dels oradors i una falsa posada en comú, en la qual Sala-Sanahuja parlava sol. Pel que fa a les ponències, dues postures molt marcades: Joan Sellent va representar el pol pessimista mentre que Udina l’optimista en termes de llengua, traducció i eines. Mentre Sellent observava tendències en el terreny de la lectura i d’alguns encàrrecs que no li feien el pes, Udina destacava que estem vivint els grans anys de la traducció. A tot això, Desclot va posar exemples de la seva trajectòria, i afegir certes puntualitzacions. El tema més interessant va ser la crisi de la llengua oral vista per Sellent. A ulls del traductor de Tennessee Williams i Shakespeare per culpa de la pèrdua de referents televisius que usaven un registre col·loquial de la llengua, aquesta cada vegada esdevé menys usada i per tant, menys acceptada col·lectivament. Sellent es demanava pels nous espais que poden ajudar a fixar les convencions del català col·loquial escrit. Un tema molt interessant.