M319 Bernat Torres: L'actualitat del Fedó de Plató

La primera pregunta és obligada: d’on neix el teu interès per Plató?

Jo vaig començar amb Plató ja quan feia la carrera de filosofia a la Universitat de Barcelona arran de les assignatures que cursava allà i, de forma molt especial, de les del professor Jordi Sales. A les seves assignatures esmentava constantment l’obra de Plató. Aquest va ser l’origen de l’interès, que derivava d’un interès per la filosofia que ja venia d’una mica abans. Alhora passava que a la Universitat de Barcelona hi havia un grup de gent de recerca que treballava aquest autor i va ser una ocasió per tenir aquest espai de treball. Per tant, va ser una mica això: assignatures diverses on apareixia aquest gran personatge de la història del pensament.

I què et va capturar de Plató. Hi ha gent que s’enamora de l’estil literari i hi ha altra que l’agafa per aquesta banda més filosòfica. En quina banda et trobes?

És una bona pregunta que no et sabria respondre exactament. Quin aspecte de Plató em va atreure? Potser sí que recordo que em sentia molt atret per aquest aspecte mític, barreja entre reflexió racional i mite en el plantejament de les grans preguntes de l’existència. També la dimensió moral potser. Recordo que em sentia atret per aquesta manera original que té Plató de crear pensament a través d’imatges mítiques. Per exemple, em va atreure molt la imatge de Prometeu. 

Suposo que a banda d’aquests temes concrets, el que m’ha mogut sempre a treballar Plató és la simple i mera curiositat. Si llegeixes una sola pàgina de Plató, se t’obren tantes preguntes que pots o bé desistir o bé pots posar-te a buscar les raons per les quals feia pensar als interlocutors dels diàlegs en una certa línia que avui encara ens fa pensar a nosaltres. Per mi, Plató és un autor universal en el sentit que parla amb nosaltres i ens diu constantment coses. Plató és un permanent inquisidor: una imatge de la filosofia en el sentit de cercar, cercar respostes més que trobar-les. 

Plató té aquesta manera de filosofar en què sempre, a cada frase, sempre hi podem trobar una nova capa, un nou nivell de significat. El convit, per exemple, és un cas paradigmàtic.

Totalment. En Plató hi ha aquestes dimensions: abans has parlat de la dimensió literària, pots fer un Plató metafísic, pots fer un Plató moral, pots trobar un Plató que escriu obres de teatre on hi ha personatges, escenes, silencis… Sí, com deia abans, m’atreu aquesta capacitat de Plató per despertar interès llegint una sola pàgina. Llavors, aquells que tenim una predisposició filosòfica ens sentim especialment atrets per aquesta profunditat, i aquests nivells de lectura que podrien ser com una espiral, com uns cercles concèntrics que van explicant les coses a diversos nivells. I al final és possible que arribis a captar la complexitat de les coses, no sempre la resposta, però sí la complexitat.

L’excusa d’aquesta entrevista és la publicació d’una nova edició del Fedó de Plató a la Bernat Metge en la seva traducció per Jaume Olives i amb un pròleg escrit per tu.

Jo vaig organitzar el Congrés Català de Filosofia aquest juny passat i just vaig pensar en el Raül per fer una de les lliçons plenàries. Arran d’això el vaig convidar a fer un cafè i en aquesta conversa li vaig explicar que a la UIC estava llegint el Fedó. I em va dir que justament estaven buscant un prologuista per la nova edició Fedó. Per mi va ser un honor immens haver pogut fer un pròleg a la Bernat Metge, és a dir, jo crec que no hi ha res millor en la meva vida acadèmica que això.

A Mentrimentres ja vam treure uns capítols dedicats a la història de la Bernat Metge, Paraules Alades. Tanmateix, volia tractar ara concretament perquè tocava ara tornar a reeditar el Fedó.

L’actualitat del Fedó és relativa, però tracta un tema que crec que és important i contemporani. Però no perquè es tracti molt, sinó perquè no es tracta: la mort. És un text on Sòcrates literalment se suïcida, es mata, es lleva la vida. I no només això sinó que fa una justificació de com hem de morir o, en tot cas, d’una manera molt planera, parla de la mort. I això penso que el fa un diàleg molt actual i alhora és una molt bona representació de la imatge que té Plató de Sòcrates i, per tant, una bona representació del Sòcrates històric. En conseqüència, a part que és una obra literària extraordinària, hi hauria moltes raons per aquesta decisió. 

Pel que deies abans, podríem dir que avui en dia impera un cert nihilisme en el qual ja no pensem en la possibilitat d’una altra vida. Per tant, la mort és sempre un final últim. És precisament en aquest diàleg que veiem com Sòcrates ha d’explicar constantment perquè ell accepta la mort amb total naturalitat. Segons Sòcrates, la mort és senzillament un tràmit. I això contrasta amb els seus interlocutors, preocupats i plens de dubtes.

Això el fa un diàleg molt actual: l’enfrontament al fet de la mort. En l’actual postmodernitat o la postcristianitat, hi ha aquesta idea del nihilisme, un buit de sentit. Això no està tan lluny del que pensen els interlocutors de Sòcrates. Si bé Sòcrates està convençut que hi ha un més enllà i que ell ha dut a terme una vida filosòfica i, per tant, anirà a aquest més enllà, els seus dos interlocutors, Símmies i Cebes, insisteixen molt que el més probable és que el dia que morim s’acabi tot i ja està. Sòcrates insisteix en el fet que no podem descartar que hi hagi un més enllà i que, per tant, que hi hagi una continuïtat entre aquesta vida i la següent. 

Però evidentment el diàleg força aquesta conversa en tant que la mort és el tema. I el més interessant del Fedó és que es parla de la mort, però no en un context habitual, com a tema de conversa; es parla de la mort en un context en què un dels dos, tu o jo, estem a punt de morir. De manera que això converteix aquesta conversa en una verdaderament existencial. Fins i tot un nihilista, davant la mort d’un mateix, tindria uns pensaments profunds que potser en la vida quotidiana no els faria. I aquesta realitat, els contemporanis, siguem o no siguem nihilistes, l’experimentarem tots. 

Fins i tot hi ha aquesta imatge del transhumanisme, el Great Dragon, una mena de drac monstruós que representa la mort, que és com l’enemic ancestral del transhumanisme. L’home contemporani transhumanista vol lluitar contra la mort. És curiós perquè en el Fedó precisament hi ha una certa d’imatge molt semblant a aquest drac que apareix indirectament, que és el minotaure. El minotaure juga un paper indirecte important en aquest text com a monstre devorador d’humans que podria ser una analogia perfecta de la mort. 

Aleshores, sí, la societat tecnològica on vivim vol superar el que pel transhumanisme seria el gran darrer enemic de la humanitat que és la mort. Per Sòcrates, però, la mort no és vista com un enemic, sinó que ell aconsegueix construir un discurs on la mort és un aliat en el nostre camí. És un aliat i ens hem de preparar. El filòsof és un seguidor d’un corrent de pensament que es prepara tota la seva vida per arribar a aquest final.

És per això que la construcció de tota la filosofia platònica pot pensar-se com orientada a la purificació de l’ànima, ja sigui a nivell d’hàbits, moral i de coneixement.

Has dit una de les paraules claus del diàleg: la purificació. Jo quan faig a classe aquesta lectura apareixen molts aspectes molt contemporanis. Nosaltres potser no fem servir la paraula purificació, però les tendències filosòfiques de vegades prenen formes particulars. En el diàleg apareixen molt els pitagòrics i els òrfics. Són tendències religioses contemporànies a l’època de Plató i de Sòcrates que proposen diverses formes de purificació en vida per tal d’encaminar-nos cap al més enllà purificats. 

És interessant perquè els contemporanis també ens volem purificar a través de la meditació, del paganisme, del vegetarianisme, de cultivar l’esperit, d’anar a la muntanya, de retornar al contacte amb la naturalesa… Aquesta mateixa inquietud que ens porta a voler viure una vida saludable és això que està proposant Sòcrates. El que és tan interessant del Fedó, de la proposta platònica a la filosofia, és que diu el mateix que aquestes propostes de purificació, però vol que la forma que escollim de purificació sigui la filosofia. És a dir, no estaria en contra del fet que fóssim vegetarians, vegans, que sortíssim a la muntanya, etc., però voldria que ho féssim en aquest sentit que és la purificació de l’ànima, que significa esforçar-se sempre per entendre, és a dir, que tot allò que fem estigui governat per una consciència que entengui, que pensi i que reflexioni. 

Aquesta és la purificació filosòfica que presenta el diàleg i penso que és possible fer un diàleg amb la contemporaneïtat, perquè nosaltres també ens sentim bruts a causa de la tecnologia, contaminació, soroll, menjar escombraries… I tots necessitem d’alguna manera purificar-nos. La manera que té Plató d’entendre la purificació és evidentment d’un altre temps, però per ell és ben bé cuidar l’ànima i, per tant, crítica a l’aspecte corpori i a les necessitats del cos com a impediment per arribar a aquesta purificació.