M279 Dominique Blanc

Dominique Blanc visita Barcelona per representar Le Doleur de Marguerite Duras. Muntatge estrenat a Girona l’any 2007, amb una nova producció que manté la direcció de Patrice Chéreau, que va morir l’octubre de 2013, és a dir, ara fa deu anys.

Patrice Chéreau comença a treballar amb Dominique Blanc amb Peer Gynt d’Ibsen al Théâtre national populaire de Villeurbanne el 1981. Després protagonitzaria La Reina Margot l’any 1994, i Ceux qui m’aiment prendront le traint amb la que va guanyar el premi César a la Millor Actriu Secundària el 1998. En teatre, Chéreau la va dirigir a Les Paravents de Genet, Phèdre de Racine i Le Douleur de Duras, obra amb la que va guanyar el Premi Molière a la Millor Actriu el 2010.

L’actriu ha publicat un Prefaci en la nova edició dels Journal de travail, 5 (1977-1988) de Patrice Chéreau. Al prefaci hi diu:

«Finalment, l’any 2007 van tenir lloc les lectures de Le Douleur, de Marguerite Duras, amb Thierry Thieû Niang. Vam construir tot l’espectacle en només una setmana, a Girona, Espanya: amb tota pressa! Però sempre amb febre, fervor i molta il·lusió. El vam interpretar per primera vegada el 2008 i el vam tornar a reprendre el 2022.»

Al mateix prefaci, Blanc hi diu també:

«Aquesta obra em revela un Chéreau desconegut i insospitat. Polimòrfic, es transforma al seu torn en el suplent d’un cantant de Wagner, un cuc del llibres, en un lector de Virginia Woolf i Carson McCullers, en un activista polític, defensor dels drets humans al costat d’Ariane Mnouchkine, amb qui va anar a Praga per donar suport. Václav Havel i els seus amics, com a espectador de les obres de Molière d’Antoine Vitez.»

L’1 de desembre, divendres, Le Doleur ve a Barcelona. Un espectacle estrenat a Girona.
Exactament. Era una lectura a dos amb el Chéreau, que es va convertir en un espectacle. Creat a Girona completament.

Ara surt el cinquè volum de Journal de travail de Patrice Chéreau, hi has fet un pròleg molt bonic.
Al primer espectacle que vaig fer treballar, vaig conèixer a Chéreau. Hi he col·laborat fins a sis vegades, teatre i cinema. Vam tenir una gran història d’amistat. Vaig viure temps excepcionals amb ell. Vaig tenir la sort de poder començar amb ell. Le doleur el fem després que jo faci Phédre. És un text increïble i que vam trobar després de cercar alguna cosa per fer. Vam portar a l’escena per fer-ne una lectura i s’ha convertit en un espectacle, el d’una dona. Sola. A l’espera del seu futur marit, Robert Antelme, resistent i que havia estat deportat.

Per què Le Doleur.
És un gran text de la literatura que ara ha esdevingut un gran text de teatre. Parla del caos, la guerra, l’amor, l’espera, el desig. Per mi és un gran, gran text de literatura. I ha esdevingut ara un text també teatral. Escrit entre el 45-49, i revisat els anys 80.

Què et va demanar Patrice Chéreau per llegir el text?
Em va demanar el que demanava sempre a tothom. Concentració total. Chéreau deia als actors que no es deixin emportar, a cada interpretació m’havia de cercar, calia cercar. I anar-lo afinant cada repetició.

Això és, però, una nova producció.
Sí. És un homenatge, 14 anys després el reprenem ara que fa 10 anys de la mort de Chéreau. L’espectacle anirà a Nova York, Montreal, i acabarà al Piccolo Teatro di Milano, allà on Patrice Chéreau va treballar amb Strehler de jove. Tot això per no oblidar aquest gran artista. Amb empremta a l’òpera, al teatre i a cinema. Una tasca descomunal. I jo vaig tenir l’oportunitat de treballar amb ell, i conèixer la seva exigència.

Al prefaci dius que el text el vau aixecar només en una setmana.
Sí. Tot ho va fer Patrice Chéreau. La direcció, l’escenografia. I ara reprenem el mateix muntatge. El text és essencial, Duras és visionària, parla d’Europa, i mira ara amb Ucraïna. Ella parla de coses fonamentals sobre la shoà que no podem oblidar.

Se’l troba a faltar a Patrice Chéreau

També el seu públic el troba a faltar, penso que tots el trobem a faltar perquè que era un artista, però també un intel·lectual, compromès amb l’esquerra i ara a França amb l’augment de la extrema dreta, necessitem gent com ell, jo ho crec profundament

Has vist Les amandiers [La gran joventut], la pel·lícula? Què t’ha semblat?

Un film molt lograt de la part de Valeria Bruni Tedeschi l’hauria d’haver titular Mes Amendiers, perquè les Amendiers, forma part de la seva joventut i ho explica prou bé aquesta joventut que vol viu, que es compromet a la seva feia, que vol ser actor, penso que és molt difícil interpretar al Patrice. Molt! És gairebé impossible, que no li treu mèrit a Louis Garrel, i penso que esta molt ben interpretat Pierre Romans. Esstà molt bé interpretat per Micha Lescot. El film és el punt de vista d’una noia jova d’aquesta època, des de la perspectiva de la dona en que s’ha convertit avui. Penso que és una pel·lícula amb molta qualitat.