M277 Ramon Mas

Com és el procés que va del curs de l’Escola Bloom fins al llibre?

El Borja Bagunyà em va proposar de fer un curs just quan obrien l’escola sobre el què em donés la gana. I el primer que em va venir al cap va ser agafar tota una cosa que havíem anat fent de manera espontània, i que amb l’editorial (Males Herbes) ja havia anat cristal·litzant i prenent forma, que era tot aquest buscar referents personals, dispersos i diferents dins la literatura catalana. Que no fossin els habituals, perquè en general hi havia poca cosa que m’interessés en aquell moment. El curs es titulava Clàssics fora del cànon. Eren deu sessions, cada sessió treballàvem un llibre concret d’aquesta mena de cànon personal, que tampoc sé si «cànon personal» seria la manera de dir-ho. A l’hora de portar-ho a llibre, vaig sentir que seria una mica sec agafar deu llibres i fer-ne un simple anàlisi, així que en vaig descartar dos o tres i n’hi vaig afegir molts més. Vaig afegir-hi una cosa així més orgànica, i llavors, partint d’aquella idea, d’aquest cànon, que no sé si és un anticànon o un contracànon, sinó un cànon personal; un itinerari personal de lectures que es va fent un mateix. Partir, doncs, de l’experiència lectora, de la manera com els havia anat trobant. Alguns que he acabat llegint més tard, després del curs, doncs no els hi he posat. D’altres, els hi he afegit tot i que no hi eren, al curs. Però barrejar el curs, més sintètic, amb una part més d’experiència lectora. 

Hi ha una cita que m’agradaria llegir, parlant justament del vincle entre lectura personal i construcció d’una, per dir-ho així, imatge general del panorama de la literatura en català: «Voldria que aquest llibre es llegís com el recorregut personal, atípic i en certa manera atzarós d’un escriptor autodidacta a través d’un cert tipus de literatura catalana. També m’agradaria que, un cop transitats els tres camins que proposo, s’entrevegi un paisatge que va més enllà de fílies personals». Sí que hi ha, per tant, una voluntat de construir una certa imatge que funcioni com a panorama alternatiu de la nostra tradició literària. 

Totalment. I crec que es pot extreure un contracànon, o unes derives que, en realitat, si t’hi pares a pensar una mica, coincideixen plenament amb el catàleg de Males Herbes. Són els tres camins literaris que hem seguit a l’editorial. Però tampoc volia establir-los de manera clara. Que cada lector, si li interessa anar més enllà, pugui veure’ls o no veure’ls. Però hi ha alguna cosa més que els meus gustos, aquí. 

Ramon, a l’editorial Males Herbes, de la qual ets editor, juntament amb Ricard Planas, heu editat a autors com Jordi Masó Rahola, Enric Virgili, Josep Maria Argemí, Elisabet Riera, Roser Cabré-Verdiell, Muriel Villanueva… vull dir, que si algú ha llegit aquests autors, ja sap una mica per on van els trets. L’etern debat, a hores d’ara una mica contaminat, sobre el cànon català i allò que ens ha acabat arribant; filtrat per un realisme similar al realisme literari del segle XIX, i que s’allunya d’algunes obres que esmentes al llibre. Penso en els relats de Ramon Vinyes, per exemple. Hi ha voluntat a revifar de nou aquest debat sobre la construcció de la tradició, o simplement et proposes dir-hi la teva, desmarcant-te d’aquesta mena de discussions?

Jo crec que aquí això ja està. M’he cansat una mica d’aquest debat. Jo vaig fer dues antologies a Males Herbes. La primera era Savis, bojos i difunts (2018), i allà sí que hi havia un intent molt clar i molt directe de dir que hi ha més tradició literària catalana al segle XX que no pas el realisme històric. El realisme social amb obligació de país, el cànon de Molas i Castellet, sí que és una cosa que havia atacat durant bastant de temps. Ara, simplement ja… per això l’he portat al terreny personal, perquè estic una mica cansat de posar-me amb això. M’interessa més obrir. Parlant-ho amb Víctor Martínez Gil, em va dir una frase que em va encantar, arran de dues antologies que jo havia fet. Em va dir que teníem tot el dret del món d’inventar-nos els nostres propis corrents literaris. Vull dir, potser no cal anar tant a la contra, i dir “no! que aquí també es feia això”, sinó que llegim i provem d’entendre-ho. És bonic mirar d’entendre la història de la literatura sense haver d’encaixar-la en un lloc. I si no t’encaixa, t’inventes un lloc i l’hi fas encaixar tu. I això, difícilment es pot fer des de l’acadèmia. Però, des d’on jo ho faig, i amb l’excusa de la lectura personal, és un plaer i un divertiment. I crec que és enriquidor, però sense voler marcar càtedra. 

El llibre l’estructures en tres itineraris. M’agradaria que resseguíssim els itineraris. El primer l’has titulat Catacumbes morals.

Són una sèrie d’obres que alguns podrien relacionar amb el modernisme, malgrat que no penso que Prudenci Bertrana se sentís afí al modernisme, tot i que després, quan se l’estudia, se’l fiqui allà dins. Són obres que parlen del dilema moral de la carn. El pes del catolicisme a la Catalunya interior és molt gran, i de fet, el pes s’estén a Catalunya en general i a la seva història; i a principis de segle era una bestiesa. I en la majoria d’aquestes obres et trobes el dilema entre les pulsions naturals, salvatges, sexuals moltes vegades, dels personatges i els constructes socials i morals. És el que vaig assenyalar a l’antologia Savis, bojos i difunts. A Inventari d’afinitats m’he centrat en els que he gaudit més mentre els llegia. És una selecció propera al modernisme, al decadentisme…. propera a moltes coses. Un tipus d’obra amb una certa foscor moral, amb un cert psicologisme. Són obres una mica russes, molt franceses. Però hi ha una denominació molt catalana, perquè són molt rurals, i això no passa en la literatura francesa d’aquest tipus, per exemple. 

Un dels autors que més m’agraden és Prudenci Bertrana. Tu parles de l’element de tergiversació moral de Bertrana, i poses l’exemple d’una escena de sexe de Josafat que és, per dir-ho així, peculiar. 

Per mi, Prudenci Bertrana és el motor d’aquest llibre. En el moment en què, com a lector, vaig a buscar referents diferents, l’únic que tenia era la lectura de Josafat (1906), i a partir d’aquí vaig anar estirant el fil i ve tota la resta del llibre. A Josafat, m’imagino que és el clau amb la prostituta a l’absis abans de fer les hòsties per combregar a la missa que és a punt de començar. Josafat és el mosso de l’església, el que prepara tot el material per al rector, i és aquest home salvatge amb un cor gegant, i una pulsió sexual també gegant.

També hi trobem les tres novel·les autobiogràfiques de Bertrana. De fet, en reivindiques tota l’obra. També els contes. La primera vegada que vaig llegir els contes d’humor de Bertrana, en aquella recopilació de la MOLC, vaig trobar-hi un autor amb molta diversitat de registres. 

És un autor molt versàtil, però al fons de Bertrana hi ha dos o tres temes. S’hi pot acostar d’una manera més irònica, a vegades més punyent, o des d’una manera fosca i greu, a vegades. Però, a Bertrana sempre hi ha aquest home torturat pel pes d’una societat que no l’entén. És l’individu contra la societat; la societat com a constructe de lleis i normes generalment morals. I en relació als contes de Bertrana, per a mi són una cosa extraordinària. El que passa és que té com quatre o cinc volums de contes, i a cada un hi ha dos, tres, quatre perles. És un autor que mereixeria una antologia de contes perquè se’l reconegui. Per mi està a l’altura de Maupassant, i això és dir molt, perquè venero a Maupassant. Considero a Bertrana un contista extraordinari. També se l’ha titllat de paisatgista. I sí que és extraordinari com a paisatgista, i es veu si llegeixes les Proses bàrbares (1910), per exemple. Però, on excel·leix no és en el paisatgisme. És el mateix que passa amb Ruyra, que se’l considera un gran paisatgista, però quan, de cop, es posen psicològics i et parlen de l’ésser humà, i de la cosa cultural i social, és quan són brillants. 

M’agradaria, també, parlar d’Agustí Esclassans, de qui dius que aconsegueix atmosferes urbanes angoixants, i que vosaltres vau editar-lo a Males Herbes, amb el volum de relats Històries de la carn i de la sang.

L’Esclassans va ser un senyor que després de la guerra va tenir molts problemes. Era un senyor molt odiat per les seves idees i la seva prepotència. Hi ha uns comentaris de la Rodoreda sobre Esclassans bastant divertits. La seva obra poètica ha sigut ridiculitzada, la seva obra literària posterior també, i moltes vegades amb raó. Després es va passar al castellà. Però, hi ha un moment de resplendor, al començament de la seva obra, en què va fer un parell de recull de contes que són increïbles. El més bo és aquest, Històries de la carn i de la sang. És una cosa molt baudeleriana. És un poeta, perquè ell es considera poeta, sobretot. De fet, ell havia traduït a Baudelaire, i prova de fer els poemes en prosa de Baudelaire, però ell prova de convertir-los en narrativa. Agafa petites postals, petites escenes. A vegades l’acció és mínima; de fet, sempre és mínima, i en ocasions ni tan sols n’hi ha cap. És una imatge que fa créixer per dins, i el que busca és moure l’emoció del lector, generalment una emoció torbadora i que afecta al lector d’una manera bastant fosca. En aquest llibre s’hi veu un gran escriptor, encara que si ens posem a analitzar-lo, probablement se’l va menjar el seu ego. S’agradava molt a si mateix. Però, en aquell moment, que encara era jove i començava, tota aquesta força i aquest talent, que realment el tenia, és netíssim. És preciós, aquest llibre. 

Parles també de Ruyra, en concret de ‘La fi del món a Girona’. És un d’aquells contes que juguen amb el traspàs de la literatura a la realitat. Es tracta d’un nen que llegeix un relat apocalíptic, i que, de sobte, s’adona que alguna cosa no va bé, a Girona. 

És increïble com construeix aquest conte, com agafa el narrador no fiable, que és aquest nen alterat per la lectura d’un opuscle apocalíptic cristià, i de sobte veu que el cel s’enfosqueix per un eclipsi; i clar, en barrejar les dues coses, pateix una alteració de la consciència i acabem que no veiem clarament si es tracta d’un somni, o de l’estat alterat d’aquest nen. És la fi del món a Girona, literalment. El que fa, també és un paisatge descriptiu. Però, descriptiu de la imaginació. Crea un conte gòtic a Girona, en què els entenebrats caminen pels carrers, els condemnats es refugien a les ombres dels portals, a on la gent va a fer l’última combregada amb el bisbe de Girona, abans de baixar a l’infern o pujar al cel. Realment, és una obra de terror paisatgística. Em sembla un relat extraordinari. Ruyra és, clarament, el gran prosista en català, però és molt més que això. És un paio que ha escrit uns contes en què barreja realitat i ficció, com “La fineta”, en què el narrador no fiable altera la realitat, i a on juga molt bé en aquest espai entremig de la descripció pura i la descripció del paisatge mental del narrador. 

Al segon itinerari que planteges al teu llibre, Divagacions espatarrants, hi parles de Tísner (Avel·lí Artís Gener). Un Tísner que trobem que s’avança a autors com Ballard, per exemple. 

Sempre es parla de Tísner com a humorista, però és un gran escriptor amb moltes obres de literatura fantàstica. Sempre es parla de Les paraules d’Opòton el vell (1968), quan se’n parla, que se’n parla molt poc. Però, aquest llibre de què parlo, L’enquesta del canal 4 (1972) és un llibre que desconeixia fins que l’Antoni Munné-Jordà em va dir que me’l llegís. És una distòpia ambientada en un edifici d’un canal de televisió. Tal com al High rise (1975) del Ballard, cada planta del gratacels és un estrat social, a dalt de tot hi ha el poder, i d’aquí vas baixant. Però, en Tísner, el gratacels és, a més a més, un canal de televisió, i el que emana d’aquesta societat és el que acaba influint i condicionant la societat que hi ha a fora, i que no veiem mai. Tísner ho munta a partir d’entrevistes, una història d’amor totalment fulletonesca, uns terroristes representats per un tipus de tipografia diferent, etc. El llibre té un punt d’experimental, i mereix ser redescobert. No s’ha reeditat. 

De fet, Tísner em sembla un autor amb moltíssima imaginació. Paraules d’Opòton el vell és una ucronia quasi contemporània d’ucronies molt més famoses, com per exemple L’home del castell e Philip K. Dick a Kalandraka d, que s’escriu sis anys abans del llibre de Tísner, i que és ben possible que Tísner no hagués llegit. No només en la qualitat de la premissa, sinó també en l’execució, estem parlant d’una obra molt interessant. 

Clarament és un home d’una imaginació molt bèstia. Però Tísner és un humorista. A Catalunya cadascú ocupa un sol càrrec, i és molt difícil que siguem capaços de veure que els artistes són polièdrics, i que la seva carrera és variada. Els encasellem en un lloc, i quan en surten, doncs bé… però crec que eixamplar la visió que en tenim és una cosa que hem de fer i que ens hi hem d’esforçar. Perquè sembla que pensem que els escriptors són escriptors d’un llibre, o d’un registre, i això és absurd. Les carreres són molt llargues, i la gent evoluciona i va canviant, i a vegades una cosa que sembla menor, perquè no és el seu gran èxit, pot ser una obra mestra. Potser d’aquí vint anys, descobrim que aquest autor que creiem que era bo fent això, resulta que era més bo fent una altra cosa. 

Parles també de Llorenç Villalonga, però en tractes una de les obres menys conegudes; Andrea Víctrix a Adia Edicions. Una mena de distopia conservadora. 

De fet, jo només he llegit una altra distòpia tan clarament de dretes com la de Villalonga; l’Anthem (1938) l’Ayn Rand. Un gran llibre, també, per cert. I l’Andrea Víctrix, jo crec que, a partir del que he anat trobant a les cartes de Villalonga, jo crec que havia llegit Un món feliç (1931) de l’Aldous Huxley, i ell va proposar-se de feir això, però a Mallorca. Llavors, provant de veure com seria Mallorca en un futur, pensa en les coses que li feien por: el turisme, l’obertura que venia d’Amèrica, el comunisme, etc. Era un senyor de l’antic règim, pràcticament, amb molta por davant d’aquests canvis que passaven tant de pressa, a Mallorca, i que exagera totes les coses que no li agraden; retrata la Mallorca futura com una societat completament hedonista, consumista, però alhora comunistes i sense una noció de “jo”, i a on tot és de tots. Barreja totes aquestes fòbies, i crea una distopia molt personal, a on hi ha una dimensió sexual en tot el llibre que la trobo molt innovadora, i molt reveladora del caràcter de Villalonga. Coses que, en d’altres llibres seus es llegeixen entre línies, aquí es veuen molt més clarament, i s’hi deixa anar molt més. Aprofitant el territori de la fantasia, deixa anar tot un seguit d’idees sobre la sexualitat que són molt sorprenents. 

Al tercer itinerari, Altres mons, hi trobem alguns autors menys coneguts, però que a mi, personalment, m’han semblat dels més interessants. Per exemple, Àngel Ferran.

És difícil saber coses d’Àngel Ferran. Jo el poc que en sé, és per l’edició que en va fer l’editorial A contra vent, ara fa uns quants anys (Big Jack el sanguinari, 2008). Àngel Ferran era un humorista empordanès, i que com passa amb Carles Sindreu, i amb altres personatges que apareixen en aquesta última part, amb el paraigües de l’humor, escrivien relats tan bojos i poc convencionals, que s’acostaven de manera clara, i crec que fins i tot voluntària, a les avantguardes. Llavors, feien autèntics experiments literaris, que volien ser crítiques (en el cas d’Àngel Ferran) a coses que passaven en aquell moment. De fet, apareixien en un setmanari, i parlaven d’algun debat social o polític del moment. Però els portava cap a territoris tan delirants, que llegint-los ara semblen contes purament surrealistes. 

Un autor que hem de mencionar sí o sí, és Ramón Vinyes. Vosaltres vau editar un volum meravellós de contes, titulat A la boca dels núvols. Entre sambes i bananes a Males Herbes: pràcticament la totalitat dels contes d’un autor que va ser precursor del realisme màgic dels escriptors del boom. És un realisme màgic diferent, però, i travessat d’un humor finíssim. 

Jo Ramón Vinyes el considero pràcticament un geni. Em sembla un dels millors escriptors catalans de la seva generació. Per la riquesa lingüística, perquè era un senyor extremadament culte. Un home que ho havia llegit tot, i que la seva vida va ser un vaivé entre Colòmbia i Catalunya, i les diferents influències de les què beu són moltíssimes, i això es nota en la seva obra. Té algun conte que s’avança al realisme màgic del boom, com “El noi de Bagà”, on sí que hi ha el punt folklòric del català desarrelat, que se’n va als Andes i no entén res, i al seu voltant passen coses màgiques. Però també té coses sofisticadíssimes, com “El gos de Mlle. Martineau”, que és aquesta senyora que diu que el seu gos ensuma els poetes. És un home que beu de tantes bandes, que és molt difícil d’ubicar. A més, una de les particularitats de Vinyes, és que ell era autor de teatre, i no va començar a escriure narrativa fins els seixant anys. I va escriure una vintena de contes, i s’hi veu una persona amb un bagatge molt bèstia; cultural, intel·lectual i literari. Són contes molt destil·lats, i allà hi ha una potència bestial. A més, la seva llengua és riquíssima. Fa unes coses amb el català molt difícil de trobar.  

Per acabar, m’agradaria parlar de Sarsanedas. Que és un escriptor a qui, tinc la sensació, no es llegeix tant com la seva obra permetria. Un dels seus llibres més fascinadors és El martell (1956), i tu en parles, al llibre.

Em fa molta il·lusió que em parlis de Sarsanedas. Perquè, al final d’autors n’hi ha de coneguts, de menys coneguts, per mi Sarsanedas és a qui s’ha tractat més injustament. Perquè, la seva vida el va portar on el va portar, i va acabar sent més un activista cultural, i fins i tot polític. Però la seva primera època, l’obra dels 50’, com els Mites (1954) i El martell està bastant oblidada. Els Mites, més o menys, es va reivindicant. Però El martell és un llibre que va tenir molt mala sort editorial, va ser molt maltractat pel públic, per la intel·lectualitat del seu temps, fins i tot pels seus propis editors, i és un llibre que ha quedat com una obra maleïda de la literatura catalana. Però, en realitat, probablement és la primera obra de narrativa postmoderna de la literatura catalana. És un llibre que comença sent una novel·la policíaca, i al segon capítol diu “fent servir aquest gènere no puc continuar explicant aquesta història, haig de buscar una altra manera de narrar-ho”, i el llibre es reinventa a si mateix i busca una nova manera de narrar-se. És un llibre que reflexiona sobre l’escriptura, alhora que és una novel·la d’aventures internes, emocionals, sentimentals… una història d’amor, sobre la por. Entenc que és dens, que no és per a tots els lectors. Però tampoc ho és La mort i la primavera o la prosa del Salvador Espriu, i en canvi se’ls ha col·locat on es mereixen. Trobo que és injust, el que ha passat amb Sarsanedas. L’any que ve és el centenari, i crec que cap al gener-febrer reeditarem El martell. Es reditaran també els Mites. Entenc que, aquestes primeres obres, mai seran del tot populars. Però entenc, com a lletraferit, que cal col·locar-les on toca. 

Una de les coses que més m’agrada de com enfoques el llibre, és el fet que, com en el cas de Sarsanedas, hi ha una reivindicació de l’obra d’autors injustament oblidats, alhora que es tracta la tradició alternativa de manera crítica. Per dir-ho així, no només pel fet que una obra sigui diferent a la proposta estètica dels cànon més mainstream, per dir-ho d’alguna manera, automàticament passa a ser una bona obra. Penso en el cas de Diego Ruiz, per exemple. No es tracta de recuperar tot el que s’ha allunyat del cànon imperant, sinó de reflexionar sobre les possibilitats de la literatura catalana.

Totalment, per això és l’excusa de l’itinerari. Perquè quan fas un camí, que no saps a on et portarà, trobes coses que et deceben, i que tenen un valor anecdòtic. Passa molt a l’itinerari del mig, el de la ciència ficció. Hi ha molts llibres que tenen un valor històric, anecdòtic. Però, literàriament, n’hi ha que sí i n’hi ha que no tant. Per mi és el gran motiu per a fer-ho com un recorregut personal. A vegades, en termes de gaudi, agafes un llibre i t’equivoques. Però té un valor, i t’ha interessat perquè t’ha dut a llocs a on no havies anat. O perquè és el pas previ per arribar a un altre lloc que t’interessarà. Aquesta és la part maca de la idea de llegir com qui va fent camí. Una deriva situacionista, anar caminant sense mapa per una ciutat, que és la idea de fons d’aquest llibre. Deixant que se’t presenti el paisatge per si mateix.