Joan Brull i el simbolisme català

El pintor i articulista, Joan Brull, va néixer el 1863 i va morir el 1912 a Barcelona. Circumscrit dins l’àmbit modernista de la seva època, ja el 1897 i malgrat la seva complicitat amb la pintura històrica i academicista, se’l pot definir de simbolista arran de l’exposició a la Sala Paré amb el quadre Pastel simbolista. L’ús de l’adjectiu simbolista no era innocent, ja que el pintor començava a adaptar-lo ocasionalment.

Tota formació il·lumina i presagia els camins que tot artista pot desplegar i  el cas de Brull no n’és excepció. El pintor va començar a estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, més tard va continuar els seus estudis a Madrid amb Ramon Padró i quan va tornar a Barcelona, gràcies a l’ajuda econòmica d’Antoni Garriga, va fer una estada a França que representaria un moment d’inflexió. Allà hi va conèixer i ser deixeble de Raphaël Collins, artista i professor molt proper al simbolisme.

En tornar a Catalunya, Brull amb un peu entre Girona i Barcelona, va aconseguir introduir-se a l’ambient artístic de la capital fins a accedir als cercles modernistes. Mentrestant, combinava les seves exposicions amb certàmens internacionals. Paral·lelament, el pintor temptejava el terreny simbolista, amb una clara influència francesa i dels prerafaelistes anglesos. El 1899 va fer un segon viatge a París on va participar en l’Exposició Universal de 1900 i el 1902 en retornar a Barcelona l’experimentació simbolista va agafar més embranzida, tot realitzant exposicions tant locals, nacionals com internacionals.

José Francés, periodista i crític d’art de l’època, va catalogar l’obra de Joan Brull de la següent manera: «Realisme i idealisme es compenetren de tal manera en aquests llenços de Joan Brull, que sembla que més que un pintor de cossos, és un contemplador d’ànimes» diu a La Esfera. En certa manera, es podria afirmar que l’estil de Joan Brull deu molt al seu mestre Raphaël Collin. Brull a través de la plasmació de l’estat psicològic dels personatges i una tècnica que s’allunyava del realisme de la dècada del 1880 va situar-se com un clar exemple del simbolisme durant la primera meitat del segle XX.

Indubtablement, Brull va renegar de la seva primera formació més costumbrista rebuda a Barcelona, per emmirallar-se en l’art francès que li acabaria donant una nova educació sentimental i tècnica. És possible que la decisió de Brull d’iniciar-se en el simbolisme també fos causada pel contacte amb Lucien Lévy-Drhurmer, un altre alumne de Collin que també va apostar pel simbolisme. Simultàniament, una altra influència, dins l’evolució de Brull, va ser la coneixença de l’obra de Renoir durant la seva estada a França, de qui en devia aprendre la vaporositat i la flonjor de la seva obra. És per tot això que Joan Brull és segurament l’artista català més pròxim a la pintura simbolista francesa.

L’obra de Joan Brull és certament variada: de l’interès per la realitat més contingent fins a l’ascens cap a allò immaterial. L’obra del pintor que tendia cap a l’ideal i la fugida de la realitat, va iniciar una expressió artística i poètica que va aconseguir representar allò sensorial des d’una perspectiva enigmàtica i plaent. En aquest sentit, és potser Fantasia (c.1899) l’obra que exemplifica millor la seva estètica.

Fantasia (c.1899) és un quadre fet a l’oli sobre tela. L’obra es presenta amb una llum crepuscular, enigmàtica i inquietant. Amb una noia al centre llançant unes flors. La pintura es mostra des d’un traç vaporós tot evocant un espai irreal i boirós. Fantasia plasma un idil·li amb formes pures, delicades i molt cuidades on la figura central femenina obté tot el protagonisme. La figura humana queda sensualment estilitzada i envoltada pel misteri d’un paisatge natural emmarcat dins d’una escena de crepuscle on les pinzellades són indefinides. La pintura transmet una serenor delicada i fràgil en una tonalitat de colors grisos, de fet, a Brull se’l coneixia com a pintor de grisos. A diferència d’altres artistes simbolistes que van incorporar l’èxtasi en les seves obres, Brull no va provar-ho. L’ambient d’ensomni i d’espiritualitat l’assolia des de la sensibilitat i fragilitat de les línies que semblaven enlairar-se fins a evaporar-se. Res resta mundà en Brull, i malgrat que no explori l’èxtasi místic, hi permuta una sensació de sublimitat que el frega.

Sens cap mena de dubte, Joan Brull, tot i que la seva poca popularitat absolutament immerescuda, va esdevenir una figura central dins del moviment simbolista català. Amb una capacitat genial va ser capaç de plasmar la màgia pròpia del moviment amb dosis prerafaelites. La seva formació francesa i les seves amistats amb el modernisme van propiciar l’adquisició de la nova tècnica que el va fer capaç d’allunyar-se de la tendència costumista inicial per acostar-se a un idealisme místic i eteri.

Fantasia, Joan Brull (ca. 1899)