M229 Jordi Ibáñez

Jordi, dos anys després tornes a Mentrimentres. Com estàs?

Bé, dos anys després vol dir que reincidim.

Has publicat Gabriel Ferrater i la política. Les veus que canten. A Edicions del Molí de Dalt. I ja costa de trobar.

L’editora és una amiga, catedràtica de lingüística, i vam acordar fer una tirada curta i sense reedició. La distribuidora li va dir que ja no en quedaven. Tots els llibres que faig són raros, però aquest és meditadament rar. A través d’un amic, vaig trucar la porta d’una sola editorial i la reacció va ser d’espant. Això em va fer pensar que hauria d’autoeditar-me, fer un samizdat, que diuen els russos soviètics. I l’Anna Gavarró va dir que ho volia publicar. Un samizdat de luxe. Molt maca. Massa maca i tot pel meu gust, però fa goig.

Gabriel Ferrater i la política. Les veus que canten.

Són dos assajos diferents. Els dos juguen amb la idea de la veu, i de la dimensió oral que pot estar en la pròpia prosa. M’impresionen molt les lliçons sobre literatura catalana, i allà surt l’oralitat del Gabriel Ferrater. La primera part sí que és la conferència, imitant les lliçons i l’oralitat de GF, i el segon és un assaig que no saps on et porta, i que l’havia fet servir a un seminari. Primer pensava que el llibre seria massa prim i en aquest assaig surt la qüestió de la veu, i imito una veu que ja és més meva, de seminari.

Al primer assaig prepares un bazooka.

No. Honestament no. Hi ha una prehistòria d’aquest tema. En gairebé tota la literatura sobre GF fins a l’any Ferrater, la qüestió de perquè el Ferrater era tan dur amb el catalanisme i amb les relacions entre política i cultura en el context de la literatura catalana es passava de puntetes: era una cosa incòmoda. En un moment donat l’Andreu Jaume, fa anys, va fer un article amb trampa, dient que GF se’n riu del nacionalisme. I venia a dir que un dels vostres ídols, catalans, és un cavall de troia. Aquell article va provoca una reacció de gran sorpresa i pànic reflectida en el pou d’informació que és el blog Un fres de móres negres. De fet, hi havia gent que deia que havíem de fer una campanya per defensar GF dels espanyolistes. I jo, quan l’Andreu Jaume, aprofitant l’avinentesa de l’aniversari de la mort, i del naixement, fer el cicle, li dic que jo vull parlar de Ferrater i la política, i el text és això. De bazooka no n’hi ha cap: Ferrater no es deixa atrapar per cap posició de partit. Al final, fins i tot, se li ha de reconèixer una posició que gairebé, l’any 69/70 frega el sobiranisme. Hi ha, també, una evolució. Hi ha declaracions seves incòmodes i les poso, ho poso tot. Igual que ara hem descobert, poso cometes, que Picasso era una mica cruel amb les dones, no veig perquè hem de tenir por que GB, la seva intel·ligència de la qual era força irreductible, el porta a dir coses sobre política són encara interessants i ens interpel·len. I no es pot reduir a epítets com independentista o espanyolista. 

Només començar el llibre ja dispares amb la foto.

La foto. Jaime Gil mort l’any 90. Jo creixo en un context en el que… i sé que sorprèn. Un escriptor jove i català, no diré el nom, m’ha escrit molest per aquesta qüestió. Parlo de concordia: els meus germans grans, generacionalment, encara que no siguin biològics, eren promiscus amb la idea Madrid-Barcelona, Castellà-Català. Jo em formo en aquest context. Això s’espatlla, per moltes raons, i ara hi ha un tall molt fort. Natural, no hi havia estat mai. És important partir d’aquest punt entre Madrid i Barcelona. A Madrid el cercle de Juan Benet, aquí Barral i Ferrater. El matrimoni Comadira tenien una relació amb Guillermo Cabrera Infante, eren amics, i encara ho deuen ser del Vicente Molina Foix. Amics del Félix de Azúa. Jo comento una fotografia, que la Dolors Oller va fer arribar a molta gent, hi surten molts amics meus que ja no es parlen. Alguns per qüestions personals i d’altres per personals i polítiques. En canvi, veus GF, un interlocutor de poetes i intel·lectuals catalans castellanoparlants, i catalanoparlants en la intimitat: Carlos Barral pels germans Ferrater era Carles Barral. Igual que per molta gent Juan Marsé era Joan Marsé. I trobes aquest moment en el qual no hi ha una militància cultural o lingüística. I també, les entrevistes més tardanes dels anys de finals dels 60 on hi ha unes declaracions més hostils. Per mi és una evolució personal, i pròpia de l’època. No és un bazooka.

«Ens hem de fixar en els detalls». Aquesta frase, em consta que ha fet mal.

Per què? No sé perquè. Això vol dir que tenim por dels detalls. No ho entenc. No ens mereixem ser tan bons com ens pensem que som. I som merdetes provincianes. Jo prefereixo creure que en una cultura petita visc en una ciutat gran: els detalls ens porten a missatges més complexos i que s’allunyen del tabú.

Que l’Amat fes la biografia, i que s’instituís com a portador del relat oficial, feia sospitar. 

El meu text no és una resposta a l’Amat. Jo acabo el llibre sense haver llegit el seu llibre. Sabia que m’emprenyaria veure la quantitat de fonts inèdites que ell podia fer servir i a sobre sense citar-les, i retrec a aquest tipus de biografies en les quals les fonts queden diluïdes en una representació prosistes d’una posició omniscient la qual els lectors només hi poden accedir… Ara, per citar un seguit de fonts hem de citar al senyor Jordi Amat. Això no és culpa estrictament de l’Amat, però em sembla emprenyador, i vaig pensar que alguna d’aquestes cites m’aixafaria l’argument, que era precisament viure dels detalls. El llibre de l’Amat el llegeixo després i només hi ha una cita que em fa ràbia no haver tingut a mà, i no té veure amb la política: res del que deu el llibre desmenteix el meu llibre, i que també és la meva, és una posició difícil de reduir. Hi ha un moment que GF és a casa de José María Valverde, i en un magnetòfon graven coses que llegeixen. I el GF quan sent la seva veu es queda espantat. I diu:«–Aquesta és la meva veu? Us demano disculpes a tots.» M’hagués agradat usar-la. També hi ha el llibre de la Marina Porras. Hi he de dir que qui em parlava del llibre de la Marina eres tu, i et deia si l’havia de llegir, no n’era conscient. No estic en això del sistema de la literatura catalana. Jo no tinc Twitter, en tinc però no el faig servir. Vaig llegir el llibre de la Marina amb el meu fent, i ho celebro perquè hagués acabat fent una resposta a la Marina Porras. Amb tots els respectes però el que fa ella, si Ferrater pogués aixecar-se de la tomba tornaria a caure de cul. L’encaixa en una posició ni tan sols catalanista, estrictament nacionalista. És una lectura a contrapèl, aviolentada. I dius: d’acord. 

El teu text toca os quan agafes la cita del Jordi Cornudella, al Pròleg de les Lliçons. 

Aquí hi ha una qüestió terminològica. Marfany, Fradera, ens podrien ajudar. Una cosa és el catalanisme, el nacionalisme o l’independentisme. Ferrater es declara furibundament al·lèrgic al nacionalisme, és clar. La famosa carta al Carlos Barral. Un fres de móres negres diu que jo em faig un embolic amb aquesta carta: per què? La llegeixes i només pots sentir perplexitat: Vargas Llosa defensant un escriptor Brasiler. En aquell moment GF està molt apretat, però queda clar que el nacionalisme no és sant de la seva devoció. La seva crítica a Cambó és a uns que pretenen ser molt catalanistes. La crítica a la Lliga, extrapolable al món de Convergència, és una crítica a un nacionalisme amb interessos de classe i Ferrater diu que no són patriotistes. Un altre concepte clau. Patriotisme dels mots, de la llengua, no militant, sinó la llengua com un espai de reconeixement i d’identitat que et reconeixes. Sobiranisme i independentisme és potser una solució, deixar de ser un país dominat per un estat opressor etc. Any 1969/1970. Però, per què dimonis no reconeix l’existència d’un catalanisme d’esquerres?

A la pàgina 100 en parles…

Només reconeix en la literatura catalana una opressió per part d’un catalanisme de dretes. Això és molt complex des del punt de vista històric. Primer, perquè hi era aquest catalanisme d’esquerres, ha existit i no independentisme. És cert que travessat pel Lerrouxisme, però no necessàriament. Senyalar això, què implica? Ferrater era un tipus de dretes, però molt escèptic amb les esquerres. Amb ideals propis d’una individualitat, una ètica solidària, però no era recetiva ni sensible a discursos d’esquerres. 

Dreta-Esquerra.

Jo em moc en una idea molt més simple: es pot ser un escriptor català sense ser catalanista? Es pot ser un escriptor català sense quedar atrapat per una màquina o altra de trituració política? Nacionalista, catalanista, patriòtica… Ens trobem amb una sèrie de personalitats. Pla, Riba, Foix, Ruyra… El propi Ferrater. Vinyoli. No em cal saber si són poc o molt catalanistes. Escrivien en una llengua que els obliga a la maniobra per viure’n. La qüestió per mi és senzilla. La tendència és que no. I ara, encara menys.

Penso amb tu.

No soc un bitxo raro. Però no formo part de la tribu. Suposo que per declaracions meves en el terreny polític. El meu llibre surt al final de l’any Ferrater, és cert. I què vols fer-hi? No he seguit el debat. Tampoc crec que hi hagi hagut debat, s’ha neutralitzat. La Marina Porras va fer una crítica molt dura del llibre del Jordi Amat. Hi ha hagut discussió o debat entre ells? No. És una posició tan poc consistent, puc entendre que un passa de contestar. Però el llibre de l’Amat no ha rebut contestació.

A mi m’han arribat, fora de micro, evidentment, periodistes que sí que han fet una avaluació. Per sota. 

Jordi Amat és un un home treballador, i té articles molt brillants i d’altres m’ho semblen menys. Políticament és un equilibrista. Fa un llibre, per mi la crítica que li faig és que és un relat. No té fonts. D’on ho treu? Dels inèdits de Jordi Cornudella. Fa molta angúnia que l’any Ferrater ha passat sense que això sigui consultable. Parlem d’un assaig sobre Carner. Això no ho podem llegir, encara. O bé, llegir l’Amat. Això m’emprenya. Què és el que no ha agradat? La biografia, a mi, em va deprimir, però què aprens? Ja sabem que GF va tenir una vida espantosa.

I sabent això no hagués estat més interessant fer el viatge invers: des de la poesia a la vida.

És una crítica semblant quan el Miguel Dalmau fa una biografia de Jaime Gil. Van sortir crítiques molt dures perquè tot estava centrat en l’homosexualitat i si era ric. I la poesia, o tot l’assaig, les traduccions, quedava relegat. És curiós, si aquesta és la crítica: ens expliques la vida però no l’obra. És un problema de tradició cultural. Els anglosaxons, els francesos i menys però els alemanys. Grans volums amb moltes fonts i que es lliga tot. És molt car fer això. Aquí es va més per feina, i el resultat és el que és. He parlat amb algú que lamentava ser l’única font d’un determinat temps de la vida de GF. Em va emprenyar molt més la biografia del Josep Benet. 

L’Institut d’Humanitats no hagués pogut generar un debat?

És divertit això. Al públic, gent gran. I resulta que tots els ferraterians t’escolten per la pantalla. I també parlant de Brecht i Ferrater. I per la pantalla molta gent que m’escoltava. No hi ha discussió, no hi ha conversa.

Brecht i els poemes eròtics.

Lògicament. Allò que ens interessa però és el polític. Hi havia cosetes.

Ets germanista.

Fa molts anys que no ho soc. Com a mínim vaig aprendre l’alemany. 

I Eugenio Trías? Tu el vas conèixer com un autor de bestsellers.

Ara fa 10 anys de la mort del Trías. Vaig ser un deixeble del seu seminari a casa seva. Després, hi ha una altra figura que és parlar de Valeriano Bozal. De Trias, a part dels seus llibres, tenia el radar molt ben posat. Estava al dia de tot. Tenia el sisè sentit de recuperar coses que no estaven al cap de la gent. Jo llegeixo molt Thomas Mann, se’l llegeix molt a finals del 70’s, 80’s. Quan el rellegeixo ara, no estic tan content. No sé explicar-ho. De les seves novel·les, La muntanya màgica em té fascinat. Altres coses em cauen de les mans com La mort a Venècia. Què es pot llegir de Goethe? El Faust, algun assaig, el Viatge a Itàlia, algun Poema, les Afinitats. Pensa que ell defensa de Vértigo en un moment que ningú havia vist la pel·lícula. 

Valeriano Bozal. Ha sortit aquest volum Entorno al arte. Dispares per tot arreu. Coses que els que ja et coneixem bé, sabem que t’agraden. Fukuyama, Hal Foster… 

Bozal és mestre d’amics. O d’una amiga, la Paca Pérez Carreño. És un mestre amic. Trías era un mestre seductor, Ferrater també. Un seductor amb components de mestre, involuntari. Bozal indirectament també. Hem trobat unes cartes de l’Eugenio Trías a Fernando Savater en la qual li diu: «M’han contractat a la Universitat a règim exclusiu. Estic espantant. Ja no podré menjar, dormir, follar, cagar… Ho hauré de fer tot a la universitat…» En el fons se’n reien. Bozal no, era un extraordinari professional i genera gent molt professional al seu costat. Un home molt potent. Un filòsof que es converteix en historiador de l’art. El llegat de la Balsa de la Medusa és extraordinari. 

Res més?

Carles Miralles. Durant 9 mesos vam parlar del mite d’Orfeu. Això a primer de carrera. Em va impactar. No el vaig tornar a tenir, però va ser molt impactant. El vaig tornar a trobar en una tesi. I tenia un bon record de la nostra generació. Trobo que això hauria de passar a primer curs. Després tot és un aprenentatge de la decepció. I sí, mai ningú m’ha generat com ell la figura d’un mestre hipnòtic.